Un senyor gran, amb cos de baldufa i barret, avança pel mig del carrer. Es podria dir que està trist, o enfadat, o que no està. Té la barbeta enganxada al pit i camina sol. Uns nens, tres o quatre, juguen a futbol al mateix carrer. Criden bastant. Xuten amb força i la pilota, que va perdent intensitat, arriba als peus del senyor gran. El senyor gran s'atura i mira la pilota molta, molta estona. Canvia el gest de misèria per un somriure (li marxen les arrugues, li cauen les ulleres, el barret se'n va volant i deixa veure una mata de cabell fosc fosquíssim) i xuta. S'entrebanca. Cau. Els nens riuen molt, fort. Es dobleguen i cauen al terra de quatre grapes, piquen amb els punys, ploren, els hi surten banyes i en comptes de "ji ji ji" ara sonen com un "muahahà". El senyor (que ara porta ulleres, barret, una ferida molt lletja que hauria de veure el metge i cinc tones de calendaris a sobre) marxa ràpid, no se sap cap a on.
La pilota no s'ha mogut de lloc.
Ningú s'ha adonat de res.
M'agrada molt Marina!
ResponElimina