5 de maig del 2012

Capítol noranta-cinc: Igualada (Hi havia una vegada una ciutat petita...)

Hi havia una vegada una ciutat petita amb aires de grandesa. Pot una ciutat, com a espai indeterminat i insensible, tenir aires de grandesa? No, no pot. Passa, però, que si ajuntes a tots els habitants de tal ciutat i els examines i els hi prens mides i els obligues a respondre i a reaccionar, t'adones que la majoria, fent mitjana, té aires de grandesa; per tant, direm que la ciutat tenia aires de grandesa i continuarem la història com si res. D'acord? Som-hi.

A la ciutat petita hi vivien les súper amigues B i C. B estava sortint amb A i C estava sortint amb D, i els caps de setmana quedaven tots i anaven a fer una cervesa (elles, sense alcohol) i quan es deien adéu i anaven cap a casa d'algun dels dos a fer l'amor criticaven a la parella contrària sense cap tipus d'escrúpol. A i D també eren amics des de feia temps, tot i que ja sabem que les relacions d'amistat entre nois no han de ser tan efusives com entre noies (cosa que aplaudim fervorosament: bravo, bravo!, les noies també volem no haver de demostrar que ens estimem moltísssssssssim de la vida cada vegada que ens trobem!); per això, i sense cap tipus de problema ni baralla demostrable, tant A com D havien compartit en ocasions anteriors i per separat algunes nits boges amb E. Això va durar fins que E va decidir que havia de durar, que va ser quan es va començar a escampar la fama que la tractava de puta, i des de llavors estava de cop i volta enamoradíssima de l'home més perfecte que havia tingut lloc després d'Adam, que era la seva actual parella F. F era germà de B, i, també com estipula la tradició masculina d'enveges secretes i rancúnies de bandera, odiava profundament a una exparella de la seva germana B, G, tot i que a G poc li importava el que pogués pensar un incompetent com F perquè ara mateix era molt feliç amb H, que l'apreciava bastant però estava secretament enamorada del seu millor amic I, que no estava amb ningú però que cada cap de setmana s'enrotllava a tantes lletres com podia. En el fons, però, això importava poc, perquè I era un noi i tots sabem que si un noi té una vida sexual àmplia no passa res, però si la té una noia, com li va passar a E, el món s'ensorra. En fi. No cal continuar amb l'abecedari. Ja veieu el pa que es donava a la ciutat, i és desastrós. I això és només el que en sabem! Perquè, per sota de tota aquesta xarxa de lletres, s'hi amagava un subsòl encara més profund de números, símbols i icones que tothom sospitava però que ningú s'atrevia a dir en veu alta (i que consti que dic molt intencionadament en veu alta, perquè, en veu baixa i d'esquenes, a la ciutat petita hi podies dir qualsevol cosa. Remarco el "qualsevol". Ho remarco i ho poso en negreta, subratllar, cursiva i fluorescent: qualsevol). Quan a part de veure el pa que es dóna, us imagineu el pa que es cou, a més de desastrós pot arribar a ser desesperant.

No sé com acaba la història de la ciutat petita amb aires de grandesa. De debò que no ho sé. I mira que m'agradaria saber-ho...

Potser resulta que un dia les lletres es cansen de fer-se mal i d'ajuntar-se per grupets minsos que només permeten escriure "mi mamá me mima"; són grupets de lletres clòniques i complements necessaris però insulsos. Potser resulta que aquest dia les lletres s'adonen que si s'agafen totes de les mans i són prou humils com per acceptar la igualtat de les majúscules i les minúscules, dels sons i del silenci, de la grandesa del petit lloc que poden ocupar en la cadena, poden formar paràgrafs preciosos. Potser resulta que finalment aquest abecedari desendreçat i mig analfabet que és ara pot arribar a escriure la seva pròpia història, sense necessitar ningú que ho faci per ell.

Tot això, dit des de l'humil posició que m'otorga ser una M més de la pila. No fos cas.




I, gratis amb tot aquest deliri producte de vàries coses, regalo una justificació per qui la vulgui entendre: prefereixo perdre tota una vida per aconseguir un instant del que jo he desitjat que veure passar els meus dies vivint una felicitat a mitges.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada