Ara tu, nen petit que no arribes als cinc pams d'alçada, obres molt els ulls i t'enganxes a la finestra amb les mans, el front, el nas, la boca, respirant agitat i fent que s'hi marqui aquella rodona de baf i de sorpresa. Mires el cel embadalit i, per què no dir-ho, amb una mica de por. Tu, que ahir no podies dormir i que vas decidir comptar ovelletes... quantes vegades vas perdre el número? En comptaves una, en comptaves dues, en comptaves tres, en comptaves fins a deu i després et començaves a perdre, i no arribaves a la que feia trenta que ja havies hagut de tornar a començar; en comptaves una, en comptaves dues, en comptaves tres... però quantes vegades les vas comptar? Vas arribar a les cent ovelletes, o potser fins i tot a les mil. Tu les imaginaves saltant la tanca d'un prat verdíssim i veies que quan n'arribava una de nova s'havien d'anar amuntegant per cabre-hi. Vas comptar moltíssimes ovelles, ara que hi penses. I ara mira, no saps ben bé com, però ha passat. És gairebé com màgia. Has d'haver sigut tu, perquè si no... de qui és la culpa que avui el cel s'hagi llevat amb aquesta quantitat desmesurada de núvols ovellosos? Bona una n'has fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada