- “Santiago! Y tu con menos pelo!”
Sis anys havien passat des de la nostra última trobada. Ens hem retrobat com dos cosins, conciutadans, qualsevols.
L’afecte, la complicitat, les rialles, pròpies d’una família normal i corrent; els milers de kilòmetres i els quatre fusos horaris s’esbaeixen, l’amor d’ultramar omple cada racó del petit poblet de mar. Ja tots els contratemps que ens mantenen en continents diferents no han passat a ser més que una dissortada anècdota, avui no serà així.
El dia d’avui serà un oasi en els records que compartim, qualsevol rialla o anècdota serà explicada amb inapropiada il·lusió quan torneu a casa; que les coses més quotidianes esdevinguin les més especials, avui hem tornat. La complicitat esdevé innegable des del primer minut de partit, les divagacions i els futurs plans conjunts comencen a fluir, arreglem el món en un cafè.
És quan començo a pensar que l’adéu serà difícil de digerir, que un nus a la gola ens prendrà totes les paraules per ofegar-les en el silenci que precedirà el comiat. S’esgota la pròrroga, s’ha acabat; sense adonar-nos-en ja ens hem donat l’esquena, sabent que no ens veurem les cares fins d’aquí uns anys. Partim de l’oasi de nou amb les energies renovades, amb nous records inspiradors, amb imatges que recordarem fins la pròxima trobada; tornarem a delegar en l’amor d’ultramar, per un temps.
Enric
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada