No sabia si podria tornar a sentir-se tan, tan feliç com ho era en aquell moment. Tampoc abans havia sabut que algú pogués contenir dins del seu cos tanta felicitat sense explotar, ni que el temps pogués tenir la consistència d'un xiclet, ni que l'infern pogués assemblar-se tant a un rellotge sense agulles. No sabia moltes coses; de fet, només en sabia una: tenia por. Molta. Moltíssima. Potser per primera vegada a la vida en tenia tanta. "Què passaria si...?" era la frase que invocava tots els dimonis del món. Tenia por de que el moment passés i la seva existència estigués condemnada a ser la buida i predeterminada que sempre havia esquivat. Néixer, créixer, reproduir-se i morir; tot, sense ni una gota de sal ni d'emoció.
Va pujar a la finestra i va obrir molt els ulls: volia veure bé tot el que estava a punt de deixar. En el moment del salt es va empènyer una mica amb les mans contra el marc per donar-se força, per dir-se que el que hagués de ser havia de ser ja, ara mateix. Va caure al buit i no hi va caure: quan tot just s'havia precipitat un parell de metres, les papallones que feia dies que li rondaven la panxa la van elevar cap al cel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada