Estirada al llit, panxa enlaire, va obrir els ulls. El sol entrava de retruc per les escletxes de la persiana i arrencava centelleigs de colors del llom dels llibres; les parets blanques els reflectien creant paisatges màgics. Va aixecar el braç dret i va obrir la mà, estirant bé els dits i tancant-los després suaument, intentant infructuosament capturar els brins de llum. Aquesta vegada el fet de no aconseguir el que volia no la decebia: quan obria molt els dits (tant que la pell fina que els unia tibava fins a cremar) la llum passava entre els buits i feia un pentagrama, on les notes dibuixaven la melodia del cànon en D Major de Pachelbel com si fossin traços de tinta xinesa que, en el cos, hi tenien dibuixat un somriure. Ella no somreia. Tampoc plorava: no estava trista. Tenia la cara neutra i la mirada fixada en algun punt més enllà del que es pot veure. Va deixar relliscar el braç esquerre pel marge del matalàs fins que va arrossegar els capcirons dels dits pel lloc on abans hi havia hagut el parquet i ara, inexplicablement, s'hi havia creat un rierol. L'aigua era freda i la va remenar una estona lentament, deixant que els peixos s'acostessin i li fessin petons al palmell. Va deixar de fer-ho quan va sentir que una dona d'aigua es regirava enfadada (no volia molestar) i va enfocar el que l'envoltava: camps de tulipes i de cotó fluix, núvols, maduixeres, atraccions de fira, capses de colors, algun unicorn, un pegàs. L'infinit quedava a prop. No era un somni, era millor. I quan va pensar això sí que va somriure: no esperava que ningú ho entengués.
Una papallona blanca es va escapar com un sospir de dins del coixí i es va posar sobre la punxa d'un cactus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada