El perfecte príncep galant vivia que no vivia, sempre amunt i avall, simulant batalles, anant sense descans i d'amagat de casa en casa per satisfer les seves tres esposes. Les princesetes no s'adonaven de res, i és que s'ha de dir que ni la Blancaneus ni la Bella Dorment ni la Ventafocs destacaven per la seva intel·ligència. Quan li sentien l'olor d'un perfum estrany pensaven que era algun tan antic que ja havien oblidat, i quan veien marques de pintallavis al coll de la jaqueta de galons s'imaginaven que les havien deixat elles mateixes pocs minuts abans. Alguna vegada havien sospitat, algun joc estrany que es creava, alguna sabata de cristall o alguna poma que apareixia i desapareixia misteriosament, alguna espasa o alguna manilla fora de lloc... Alguna vegada havien sospitat però mai ho havien dit en veu alta, ni tan sols quan es trobaven al Royalty Club per prendre un te amb llimona i comentar entre ais i uis i amb la mà davant de la boca que bé que s'ho passaven amb el seu fantàstic i plusquamperfecte marit, que feia això i allò i que ai goita quina casualitat tot plegat.
Al mig del bosc hi havia una caseta on antigament havia viscut l'àvia de la Caputxeta i que ara habitava el llop ferotge, una bèstia gran i forta i salvatge i voraç i amb uns músculs que espantaven. El pobre príncep, tan cansat com estava, sempre parava allà a descansar... o no... però hi parava. I quan sortia ho feia content com poques vegades ho estava, rabent cap al palau que tocava per arribar puntual o buscant alguna excusa de per què havia tornat a arribar tard.
I mentrestant el desgraciat del Pinotxo, que sabia la veritat però no la podia dir (ai, les manies i la lleialtat cap als personatges que no la mereixien, que només per ser de carn es creien millors!), anava boig d'una banda a una altra arrossegant un nas de quasi un quilòmetre. No trigaria gaire a intentar cremar-se viu.
Si es diguessin la veritat tindrien tots una vida taaan fàcil, taaan de conte...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada