Tinc dos arcs de Sant Martí davant de la finestra. Potser és un senyal. O potser no, però i què, a mi em fa il·lusió pensar que sí. Tinc dos arcs de Sant Martí davant de la finestra i una mena de malestar estrany a l'alçada de l'estèrnum, com una bala freda que de dia es mou i punxa i de nit es fa gran i pesa tant que no puc dormir. Tinc molta son i estic molt cansada, i la segona cosa no és conseqüència de la primera. És com si hagués tingut un elefant assegut a les espatlles durant molt temps i ara que ha marxat em costés caminar. Em passaria el dia estirada, rebolcant-me. Per què? No ho vull saber. Tinc dos arcs de Sant Martí davant de la finestra i ara que teclejo i de tant en tant aixeco la vista m'alegren. Quan era més petita vaig llegir un conte d'una nena que es trobava pel carrer un matí de primavera que era com un raig de llum brillant i que feia olor de flors, se'l posava a les espatlles i era una capa d'escalfor i d'alegria. Reclamo el meu matí de primavera! Que algú me'l porti, ja! Tinc dos arcs de Sant Martí davant de la finestra i sé que d'aquí una estona ja no hi seran (potser ja ni tan sols hi són ara) però me'ls estimo igualment perquè compleixen el seu cicle i perquè mai m'han dit que es quedarien per sempre amb mi. La naturalesa és sàvia i, a més, sincera; per això és preciosa. Tinc dos arcs de Sant Martí davant de la finestra i tinc un munt de coses boniques més que em fan ser la persona més afortunada i rica de l'Univers, però ara mateix em taparia amb mil llençols blancs i dormiria segles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada