27 de maig del 2012

L'Enric diu: "Amor d'ultramar"

- “Ciao *****!, que grande te has puesto”

- “Santiago! Y tu con menos pelo!”

Sis anys havien passat des de la nostra última trobada. Ens hem retrobat com dos cosins, conciutadans, qualsevols.

L’afecte, la complicitat, les rialles, pròpies d’una família normal i corrent; els milers de kilòmetres i els quatre fusos horaris s’esbaeixen, l’amor d’ultramar omple cada racó del petit poblet de mar. Ja tots els contratemps que ens mantenen en continents diferents no han passat a ser més que una dissortada anècdota, avui no serà així.

El dia d’avui serà un oasi en els records que compartim, qualsevol rialla o anècdota serà explicada amb inapropiada il·lusió quan torneu a casa; que les coses més quotidianes esdevinguin les més especials, avui hem tornat. La complicitat esdevé innegable des del primer minut de partit, les divagacions i els futurs plans conjunts comencen a fluir, arreglem el món en un cafè.

És quan començo a pensar que l’adéu serà difícil de digerir, que un nus a la gola ens prendrà totes les paraules per ofegar-les en el silenci que precedirà el comiat. S’esgota la pròrroga, s’ha acabat; sense adonar-nos-en ja ens hem donat l’esquena, sabent que no ens veurem les cares fins d’aquí uns anys. Partim de l’oasi de nou amb les energies renovades, amb nous records inspiradors, amb imatges que recordarem fins la pròxima trobada; tornarem a delegar en l’amor d’ultramar, per un temps.


Enric

I callat sé que saps que amb tu sóc de veritat.
Em portes i jo em deixo...

26 de maig del 2012

Capítol noranta-vuit: Confessió

No sabia si podria tornar a sentir-se tan, tan feliç com ho era en aquell moment. Tampoc abans havia sabut que algú pogués contenir dins del seu cos tanta felicitat sense explotar, ni que el temps pogués tenir la consistència d'un xiclet, ni que l'infern pogués assemblar-se tant a un rellotge sense agulles. No sabia moltes coses; de fet, només en sabia una: tenia por. Molta. Moltíssima. Potser per primera vegada a la vida en tenia tanta. "Què passaria si...?" era la frase que invocava tots els dimonis del món. Tenia por de que el moment passés i la seva existència estigués condemnada a ser la buida i predeterminada que sempre havia esquivat. Néixer, créixer, reproduir-se i morir; tot, sense ni una gota de sal ni d'emoció.

Va pujar a la finestra i va obrir molt els ulls: volia veure bé tot el que estava a punt de deixar. En el moment del salt es va empènyer una mica amb les mans contra el marc per donar-se força, per dir-se que el que hagués de ser havia de ser ja, ara mateix. Va caure al buit i no hi va caure: quan tot just s'havia precipitat un parell de metres, les papallones que feia dies que li rondaven la panxa la van elevar cap al cel.

Em quedaré despert.
Recordo el que em vas dir.

22 de maig del 2012

Capítol noranta-set: Al mar

Avui t'enyoro. No sé ben bé per què, ni a quin nivell. No és que hagis marxat lluny, ni tan sols és que no hi siguis. No és que no t'hagi vist durant molts dies o que faci temps que no parlem. No és que els dies passin sense que me n'adoni, ni que siguin més curts o més clars o més càlids. No és que m'agradi l'autotortura ni que estigui buscant maneres de flagel·lar-me sense flagell. No és que hi hagi hagut un somni o que hagi tornat un record concret. No és que m'ho hagi proposat, t'ho prometo.

Necessito mar.


I jo li he preguntat "Com està l'amic que han deixat?",
i està encantat de la vida!
Quan la cosa no va val més deixar-ho estar,
no furgar en la ferida.

Són instints.

7 de maig del 2012

Capítol noranta-sis: Cinc pams

Ara tu, nen petit que no arribes als cinc pams d'alçada, obres molt els ulls i t'enganxes a la finestra amb les mans, el front, el nas, la boca, respirant agitat i fent que s'hi marqui aquella rodona de baf i de sorpresa. Mires el cel embadalit i, per què no dir-ho, amb una mica de por. Tu, que ahir no podies dormir i que vas decidir comptar ovelletes... quantes vegades vas perdre el número? En comptaves una, en comptaves dues, en comptaves tres, en comptaves fins a deu i després et començaves a perdre, i no arribaves a la que feia trenta que ja havies hagut de tornar a començar; en comptaves una, en comptaves dues, en comptaves tres... però quantes vegades les vas comptar? Vas arribar a les cent ovelletes, o potser fins i tot a les mil. Tu les imaginaves saltant la tanca d'un prat verdíssim i veies que quan n'arribava una de nova s'havien d'anar amuntegant per cabre-hi. Vas comptar moltíssimes ovelles, ara que hi penses. I ara mira, no saps ben bé com, però ha passat. És gairebé com màgia. Has d'haver sigut tu, perquè si no... de qui és la culpa que avui el cel s'hagi llevat amb aquesta quantitat desmesurada de núvols ovellosos? Bona una n'has fet.

És que estic de puta mare d'ençà que és en s'estiu,
gairebé no recordava el que és viure tranquil·la.

5 de maig del 2012

Capítol noranta-cinc: Igualada (Hi havia una vegada una ciutat petita...)

Hi havia una vegada una ciutat petita amb aires de grandesa. Pot una ciutat, com a espai indeterminat i insensible, tenir aires de grandesa? No, no pot. Passa, però, que si ajuntes a tots els habitants de tal ciutat i els examines i els hi prens mides i els obligues a respondre i a reaccionar, t'adones que la majoria, fent mitjana, té aires de grandesa; per tant, direm que la ciutat tenia aires de grandesa i continuarem la història com si res. D'acord? Som-hi.

A la ciutat petita hi vivien les súper amigues B i C. B estava sortint amb A i C estava sortint amb D, i els caps de setmana quedaven tots i anaven a fer una cervesa (elles, sense alcohol) i quan es deien adéu i anaven cap a casa d'algun dels dos a fer l'amor criticaven a la parella contrària sense cap tipus d'escrúpol. A i D també eren amics des de feia temps, tot i que ja sabem que les relacions d'amistat entre nois no han de ser tan efusives com entre noies (cosa que aplaudim fervorosament: bravo, bravo!, les noies també volem no haver de demostrar que ens estimem moltísssssssssim de la vida cada vegada que ens trobem!); per això, i sense cap tipus de problema ni baralla demostrable, tant A com D havien compartit en ocasions anteriors i per separat algunes nits boges amb E. Això va durar fins que E va decidir que havia de durar, que va ser quan es va començar a escampar la fama que la tractava de puta, i des de llavors estava de cop i volta enamoradíssima de l'home més perfecte que havia tingut lloc després d'Adam, que era la seva actual parella F. F era germà de B, i, també com estipula la tradició masculina d'enveges secretes i rancúnies de bandera, odiava profundament a una exparella de la seva germana B, G, tot i que a G poc li importava el que pogués pensar un incompetent com F perquè ara mateix era molt feliç amb H, que l'apreciava bastant però estava secretament enamorada del seu millor amic I, que no estava amb ningú però que cada cap de setmana s'enrotllava a tantes lletres com podia. En el fons, però, això importava poc, perquè I era un noi i tots sabem que si un noi té una vida sexual àmplia no passa res, però si la té una noia, com li va passar a E, el món s'ensorra. En fi. No cal continuar amb l'abecedari. Ja veieu el pa que es donava a la ciutat, i és desastrós. I això és només el que en sabem! Perquè, per sota de tota aquesta xarxa de lletres, s'hi amagava un subsòl encara més profund de números, símbols i icones que tothom sospitava però que ningú s'atrevia a dir en veu alta (i que consti que dic molt intencionadament en veu alta, perquè, en veu baixa i d'esquenes, a la ciutat petita hi podies dir qualsevol cosa. Remarco el "qualsevol". Ho remarco i ho poso en negreta, subratllar, cursiva i fluorescent: qualsevol). Quan a part de veure el pa que es dóna, us imagineu el pa que es cou, a més de desastrós pot arribar a ser desesperant.

No sé com acaba la història de la ciutat petita amb aires de grandesa. De debò que no ho sé. I mira que m'agradaria saber-ho...

Potser resulta que un dia les lletres es cansen de fer-se mal i d'ajuntar-se per grupets minsos que només permeten escriure "mi mamá me mima"; són grupets de lletres clòniques i complements necessaris però insulsos. Potser resulta que aquest dia les lletres s'adonen que si s'agafen totes de les mans i són prou humils com per acceptar la igualtat de les majúscules i les minúscules, dels sons i del silenci, de la grandesa del petit lloc que poden ocupar en la cadena, poden formar paràgrafs preciosos. Potser resulta que finalment aquest abecedari desendreçat i mig analfabet que és ara pot arribar a escriure la seva pròpia història, sense necessitar ningú que ho faci per ell.

Tot això, dit des de l'humil posició que m'otorga ser una M més de la pila. No fos cas.




I, gratis amb tot aquest deliri producte de vàries coses, regalo una justificació per qui la vulgui entendre: prefereixo perdre tota una vida per aconseguir un instant del que jo he desitjat que veure passar els meus dies vivint una felicitat a mitges.

No és tan fàcil deixar-se emportar pel vent quan bufa fort,
com sentiments que han canviat per art de màgia.

Tot és diferent.