20 de maig del 2013

Capítol cent vint-i-set: No direu "nazisme" en va

Estúpids. Així per començar.

Us dibuixeu així, amb aquest aire de perdonavides que es creu qui sap què i que ens rebat els arguments amb una indolència que ratlla el fàstic, com el pare que tusta el cap del nen abans d'enviar-lo a córrer una mica perquè no emprenyi després d'aguantar-li les gracietes davant de la resta d'adults per poder ensenyar la monada tan ben educada i dòcil que tenen a casa. M'aneu de hippies reciclats que es passegen pel mercadet de diumenge buscant un collar de fusta amb el símbol de la pau, quan la meitat de vosaltres el confoneu amb el de Mercedes del papà, i a la mínima ocasió ens dispareu com míssils discursets preparadíssims fins al descuit sobre la importància de la igualtat, de la justícia, de l'amor entre germans. Què us penseu, imbècils? Que no ens preocupa? Us empasseu com xais els arguments d'altres que pensen el mateix que vosaltres, els repetiu i així feu una cadena en la que us acaroneu amb paraules dient-vos els uns als altres com arribeu a molar per ser tan diferents i tenir un pensament tan apartat del de la majoria de societat que es preocupa per nimietats com el país; us n'empasseu tants que de tant en tant algú explota en un orgasme d'elogis i és el líder camuflat durant un temps limitat que acaba quan algú altre diu reiterades vegades la paraula de moda. "Demagògia", "radical", "antisistema", "nacionalisme". I ens direu "no no, és que nosaltres no mirem les estadístiques, nosaltres només volem gent que s'estimi i que entengui que el món així no pot funcionar, que hi ha coses més importants que la independència, com la fam al món"; robeu les paraules a qualsevol Miss de la pila. O "no no, és que nosaltres no creiem en la política, perquè hi hem descobert molta corrupció"; molt bé, Sherlocks, nosaltres no ens n'havíem adonat. Us referiu a vosaltres mateixos com a "lliurepensadors" i ens mireu per sobre l'espatlla amb sorna, oh grans coneixedors de la Veritat eterna.

Ja.

No sou lliures, amors. De fet, amb prou feines sou pensadors. Obriu els ulls.

O aneu a la merda.

Estúpids. Així per acabar.

Que el futur no ens faci anar enrere.

14 de maig del 2013

Capítol cent vint-i-sis: Noces d'argent

Laura observa el fons de la seva copa amb les cames creuades i la mirada perduda. Espera el brindis. Un altre hauria interpretat com a paciència amorosa la indiferència que ella fa onejar com una bandera; jo gairebé li sento rugir l'ànima. Han sigut vint-i-cinc anys junts. Vint-i-cinc anys amb la mateixa persona, dormint-hi cada dia sense ni tan sols haver fet l'amor, notant com li augmenten les manies, tenint-hi converses repetitives i banals, veient com poc a poc es va convertint en un mesclum dels progenitors que tant repel·lia quan vam començar a sortir, tenint cada dia contacte amb una pell que s'afluixa i s'arruga i que cada dia em fa més fàstic. Evitant el contacte visual, alço la meva copa i mussito un parell de paraules que cap dels dos es creu. Fa un glop amarg, se li espanten els ulls i es desploma sobre el plat de cabrit fred.

Amb tota la tranquil·litat que el món m'ofereix per viure en la ignorància de l'al·lèrgia al cianur de la ara ja meva difunta esposa, agafo les claus i baixo saltironejant les escales. A baix, en un descapotable vermell tronat, m'espera Carme.

Els ulls se t'il·luminen com les nits a París.

22 d’abril del 2013

Capítulo ciento veinticinco: Carta abierta a Julián Busca

Julián Busca, tesoro,

Te escribo ésta carta aún sabiendo que lo más probable es que no llegues a leerla nunca; es triste que en un mundo tan comunicado cómo éste sea tan complicado hacer llegar una opinión y, todavía más, conseguir que se comprenda. Pero no pierdo nada por intentarlo y, además, ahora mismo necesito sacarme el tema de encima y explicarme (y quiero decir exactamente explicarme, no justificarme). Para que puedas entenderme bien la escribiré en castellano, cosa que tampoco me supone ningún esfuerzo adicional, ya que el castellano es mi lengua materna y el catalán la lengua que empecé a aprender en la escuela, sin que eso me haya supuesto ningún problema ni ningún defecto adicional a los que ya pudiera tener cuando nací: los niños, al contrario que la mayoría de adultos, son muy listos.

Mis abuelos son españoles, de Murcia y Extremadura; se fueron de su tierra buscando un lugar mejor para vivir y llegaron aquí. Entendieron, como tantos otros, que el proceso de adaptación pasaba por aprender la lengua del lugar al que habían llegado. Digo aprenderla, no adoptarla: tengo unos abuelos a los que les gustan los toros y las revistas del corazón que hablan de monarquías de países que ni siquiera conocen, que los sábados por la tarde miraban Cine de Barrio y escuchaban Joselito, Roberto Carlos y La Trinca, que se reúnen con sus muchísimos hermanos y amigos cuando pueden en el huerto y comen hasta reventar, que han decido apuntarse a los autobuses de la Imserso y que no entienden la mitad de lo que pone en las facturas que reciben porque apenas saben leer. Unos abuelos que se podrían confundir con todos los abuelos del mundo, supongo, pero que además de todo eso han aprendido el catalán; y es un catalán a veces macarrónico, de acuerdo, lleno de judías que son munchetas y de naranjas que son taronchas, pero hicieron el esfuerzo y, sólo por eso (sumado al hecho de ser mis abuelos, claro está), se merecen todo mi respeto.

La generación posterior, la de mis padres, vivió sus primeros años de escuela durante el franquismo, y no es necesario explicar qué pasó durante ésa época, porque cualquier enciclopedia lo explicará con muchísima más exactitud y detalle que yo y porque, básicamente, si no tienes ya una ligera idea no es necesario que sigas leyendo: te puedo decir desde ya que no nos entenderemos. Sigo, pues, y pasando por alto el franquismo, el postfranquismo, las ideologías políticas y el querer vivir en armonía con la tierra que habitaban, te resumo que mis padres tienen un nivel de catalán alto, similar al de cualquier persona de su generación con un mínimo interés por las cosas y una mente ligeramente abierta.

Mi hermana y yo hemos estado criadas prácticamente exclusivamente en castellano, y estamos vivas, bien y sin haber tenido nunca ningún problema por ello. Aprendimos el catalán en la escuela y lo aprendimos bien, porque quien quiere aprender aprende, y no hay más. Durante los primeros días de parvulario de mi hermana mi madre le hablaba en catalán para que fuera cogiendo práctica, hasta que mi hermana se hartó y le soltó que el català l’ensenya la senyoreta y la mama nos habla en castellano; punto y final, creo que ésa debe haber sido la única discusión sobre la lengua que hemos tenido. Si en mi casa nuestro padre nos pedía que le preguntáramos la hora a nuestra madre y ella nos contestaba que eran las cinco y media, nosotras correteábamos de vuelta para decirle que eren dos quarts de sis; era automático. Por mi parte, recuerdo un día que debía haber oído cualquier cosa y estaba muy nerviosa, pasando el dedo sin parar por las juntas de las baldosas blancas de la cocina y preguntándole a mi madre si Catalunya tenía que ser un país independiente; ella, que estaba lavando los platos en la pica, se giró muy lentamente y me dijo muy tranquila que eso tenía que decidirlo yo misma cuando creciera y me hiciera grande.

He crecido, me he hecho grande y he decidido que sí, que Catalunya tiene que ser un país independiente.

La mayoría de mis amigos también lo piensan; la verdad es que, tal y como están las cosas, es cada vez más difícil encontrar a alguien que no lo piense. La mayoría de mis amigos son catalanoparlantes y tienen un nivel más que aceptable de castellano; la verdad es que, tal y como están las cosas, es completamente imposible no saber castellano. La mayoría de mis amigos están en entidades que promueven la cultura de forma incluyente, que se mueven por la adaptación social y que buscan la libertad de los individuos en la sociedad desde la base y desde el respeto; la verdad es que, tal y como están las cosas, creo que si no se vive así vivir merece muy poco la pena.

Julián Busca, hace más de diez años que vives en Catalunya, y la lengua de Catalunya es el catalán, no el chino: no es tan difícil de aprender. El catalán y el castellano son lenguas de origen románico, por lo que la raíz es la misma y, aún siendo lenguas distintas de países distintos, no difieren mucho la una de la otra; te pasará lo mismo con el francés si vas a Francia o con el italiano si vas a Italia, por ejemplo. Lo que está claro es que si se quiere entender se entiende, y por lo visto a ti no te apetece entender. Tú te preocupas porque tus hijas aprendan su lengua materna en un país que para ellas ya no es extranjero; yo me preocupo porque por culpa de gente cómo tú quizá algún día yo misma tendré que enseñarles a mis hijos la lengua de su país para que puedan entenderla.

Filles de Julián Busca, quan creixeu i us feu grans, si us plau, penseu. Ens fa molta falta gent que pensi.

Me falten paraules per explicar què significa per jo.

16 d’abril del 2013

Capítol cent vint-i-quatre: Blancaneus feat. una miqueta de ràbia

Quan la madrastra disfressada de bruixa li va atansar la poma enverinada la Blancaneus no va dubtar ni un segon a agafar-la, perquè ella era així: estúpida fins el punt de no sospitar d'una vella ja de per si sospitosa que es presentava durant l'hora de la migdiada a una caseta secreta d'un bosc perdut per regalar-li una fruita a la que, a més de les referències bíbliques no precisament positives, només li faltava un cartell amb una calavera i llums de neó anunciant el perill imminent. La va fregar contra la tela gastada de la faldilla fins que va aconseguir arrencar un parell de centelleigs de la pell vermella i tibant, perillosa, i hi va clavar una bona mossegada. Lògicament, va caure rodona a terra mig minut després, i si hi atansaves l'orella la podies sentir respirar lenta i feixugament, amb petits roncs, com un porquet.

Els nans van arribar més tard, cap al vespre, carregant entre cada dos un cabàs curull de diamants i altres pedres precioses. Des de mig camí sospitaven que alguna cosa no anava bé perquè no sentien com els venia a buscar pel bosc la flaire del sopar promès que els acaronava com una mà temptadora de fum blanquinós que cantussejava "veniu, veniu"; en arribar a la seva casa, però, la fúria va esdevenir palpable: tenien gana. El Savi va clavar una puntada de peu al braç de la Blancaneus i la mà, que fins llavors li reposava sobre el ventre, va xocar amb el terra amb un cop sord del que ningú va fer cas i el canell va quedar doblegat en un angle estrany. Fins i tot el Mudet, quan es va assegurar que ningú el mirava, es va acostar a la cara de la noia i gairebé nas amb nas li va etzibar, ben fluixet, perquè no el sentissin: 

- No et tornis a ficar al meu llit, gossa.

Agafa'm la mà i juguem al joc de que podríem arreglar-ho tot.



14 d’abril del 2013

Capítol cent vint-i-tres: Cheshire

M'agrada la lluna així, quan fa la cara del gat de Cheshire, i un mig somriure còmplice t'il·lumina el camí quan tornes cap a casa. És com si et digués: goita, eh que bé; setanta-dues hores perfectes seguides. I tu fas que sí amb el cap i apuges una mica més el volum de la música, fins que sona fort i es converteix en una catifa vermella que et va precedint. I mires endavant i somrius, tu també.

Si alcessis el cap, segurament veuries que les estrelles s'han alineat per picar-te l'ullet.




                                                                                          - Aquí tots estem bojos. Jo estic boig. Tu estàs boja.
                                                                                          - Com saps que estic boja?
                                                                                          - Has d'estar-ho, o no hauries vingut aquí.

Recorrerà la teua veu el món.

2 d’abril del 2013

Capítol cent vint-i-dos: Quarts de quatre

Avui, ara, enyoro París. Potser per primera vegada des de que he tornat l'enyoro de debò, amb aquesta intensitat, aquesta tristesa i aquesta ràbia, i també amb aquesta mica d'impotència il·lusa per no tenir les cames prou llargues per tornar a plantar-me allà amb un parell de passes; no sé per què. N'enyoro els carrers de pedra que es convertien en miralls amb la pluja del capvespre. N'enyoro les baranes de ferro colat de cada balcó i les teulades blaves; enyoro mirar amunt i trobar-me-les, allà, estant. N'enyoro els sorolls i les paraules que no entenia. N'enyoro les cafeteries, petitetes, de fusta, plenes de sofàs atapeïts i de soroll de culleretes i del passar pàgines dels diaris, de converses que no m'importaven. N'enyoro les esglésies al migdia, quan estava sola i eren un paradís de colors que ballaven, sense déus i sense tonteries, només amb aquella calma que t'esclafava com un nòrdic de plomes. N'enyoro l'escriure, aquell munt petit de pàgines que vaig omplir de lletres que dubto que mai surtin a la llum però que van ser les que em van ensenyar a tornar a respirar. N'enyoro els "Comment ça va?" i poder dir que ça va très bien, i sentir que per primera vegada en moltíssim temps començava a ser veritat. Ça va très bien, très bien... mieux que jamais. N'enyoro la solitud, l'aïllament voluntari, aquest desentendre's de tot el que semblava que era tant important i que ara veig que no, que o ho és molt poc o gens; la desconnexió. N'enyoro el no estar pendent de la gent, del què faran, del què diran i de totes aquestes merdes que no vull que em tornin a atrapar. N'enyoro la llibertat, l'ara estic aquí perquè jo vull amb qui vull fent el que vull sense fer mal i sense que ningú n'hagi de fer res. N'enyoro les històries i totes les coses que em quedaré per mi, perquè potser sóc una egoista, però i què. N'enyoro la inspiració o aquells rampells de no sé què, de crear, de saber com fer-ho i per on començar, de decidir menjar-me el món amb una càmera i una llibreta.

N'enyoro, més que res, enamorar-me. Alçar els ulls i veure alguna cosa nova, qualsevol tonteria, el que fos, algun detall, algun edifici, alguna persona, i poder-me'l quedar mirant durant una estona i pensar: "Ei, no et conec de res, i segurament no et tornaré a veure en la meva vida, però siguis qui siguis, només per estar aquí, ara, en aquest conjunt, sota el mateix cel, crec que t'estimo". I marxar. I que res no hagués canviat, només jo.



I m'he adonat que sí, que és veritat el que sempre he sospitat, que vaig néixer tard i que alguna part de mi pertany a alguna època anterior a la que m'ha tocat viure. Però ara ja no és que pensi que em hauria hagut de néixer durant els vuitanta, ara és que tinc clar que el meu jo real viu al segle XVIII, i que sóc una romàntica, però de les del Romanticisme. Que hauria d'haver viscut per adorar les tempestes i la nit, les ruïnes i els cementiris silenciosos, la llibertat, la nostàlgia com a forma de vida, l'amor sense sentit ni recolzament. Aquell morir-se per viure.



I tot i així, quan ara i aquí em pregunten els com ha anat i els què tal va tot, mentre responc els molt bé pertinents dins del cap em ressonen els "ça va très bien, mieux que jamais". I és completament cert, i és bonic, i ja no fa mal.

I've got life, I've got my freedom,
I've got the life.

And I'm gonna keep it.

11 de març del 2013

Cheptire cent ving et un: Pa(gu)ís

I jo, que ja venia enamorada de París de casa, em trobo que és exactament com m'imaginava i que alhora és totalment diferent del que m'havia plantejat. Que la música brolla de tot arreu, i es barregen els acordions del carrer i els pianos dels bars i el so del riu com corre i l'accent ràpid i dolç de la gent quan et parla. Que el carrer està ple d'olors, des de vi fins a formatge, passant per les flors roses dels milers de jardins que ara comencen a despuntar. Que els croissants són brillants i tendres, tendríssims, i si et lleves d'hora (quan els carrers encara estan mig adormits i no hi passeja ningú) els pots comprar encara calentons i notar com se't desfan a les mans. Que les baguettes són cruixents i les boulangeries semblen un somni. Que el menjar és deliciós i els cambrers una monada. Que l'aire està impregnat d'art, com si la ciutat en sí mateixa ja fos la millor obra de la Creació, i que ho contamina tot: que hi ha músics, pintors i poetes a cada cantonada. Que la llum és màgica, daurada i càlida, i que quan a les nits com avui es reflecteix als tolls tota la monumentalitat de l'espai entens que algú pogués escriure allò de "puedo escribir los versos más tristes ésta noche". Que les teulades són blaves i que les xemeneies estan brutes, però així, com amb un toc d'encant. I que, efectivament, és la ciutat de l'amor, però segurament només perquè és impossible no enamorar-se.

Que és nostàlgia; una nostàlgia freda, dura i que mossega. I que no sé d'on surt. Que potser em ve a mi de dintre o que potser hi ha sigut sempre. No ho sé. No ho vull saber. No vull saber res.

Només sé que em quedaria a viure per sempre en aquest moment,
si hi pogués afegir algunes coses.

Je ne plus dire "je t'aime",
ne me demandes pas porquoi.

Tu peux toujours compter sur moi.

5 de febrer del 2013

Capítol cent vint: No estàs preparat per la vida

No estàs preparat per la vida. Hauràs tingut (espero, desitjo) una infància dolça, plena de contes i cançons, de jocs, de berenars davant de la tele mirant Doraemon i embrutant-te fins als colzes. Hauràs fet els deures cada dia, sense ganes, perquè t'han dit que per arribar lluny s'ha de treballar dur. Hauràs compartit joguines que algunes vegades t'han tornat trencades i no t'has enfadat, perquè t'han dit que és important perdonar. Hauràs escoltat mil històries d'amor de prínceps i princeses que acaben sempre en un final feliç i te les has cregut, perquè t'han dit que no s'han de dir mentides. Però ara han arribat els vint i en el viatge estrepitós que feies quan queies al terra has obert els ulls: ningú t'ha dit que arribar lluny no és necessari, ningú t'ha dit que poca gent perdona, ningú t'ha dit que tot el que t'havien explicat eren mentides. I ara estàs aquí, amb dues desenes i uns valors que brandes com una baguette en una lluita d'espases i dagues amagades a les botes altes. Inútil.

No estem preparats per la vida.



(Ens heu enganyat des de petits. Quins valors reclameu?)

Si ja quasi no recordes l'ansietat d'esperar aquella trucada d'amagat,
i et preguntes què ha passat

serà que t'has fet gran.


- Cançó amb ràbia -

29 de gener del 2013

Capítol cent dinou: Aquelles petites coses

M'agrada posar sal al menjar.
M'agraden els gossos que remenen la cua i tremolen d'alegria.
M'agrada que m'abracin molt fort quan no m'ho espero.
M'agraden els llibres que es comparteixen.
M'agrada la xocolata.
M'agraden els coixins de molts colors i els llits grans i amb moltes mantes.
M'agrada mirar l'hora a mitja nit i veure que puc dormir molt.
M'agraden els cabells liles.
M'agrada un gat que avui hi havia a la teulada de casa.
M'agraden els contes per nens plens de sang i ben macabres.
M'agrada banyar-me fins arrugar-me com una pansa.
M'agraden els mitjons peludets.
M'agrada la plastilina, el fang i l'olor que fa l'habitació quan ho reculls.
M'agraden les agendes de la gent organitzada.
M'agrada escoltar "Les quatre estacions". I mirar-les també.
M'agraden els vídeos de caigudes de gent que no conec. Si els conegués, m'agradarien més.
M'agrada guardar les entrades de cine estripades.
M'agraden la majoria d'anuncis de cotxes.
M'agrada ser la primera en ficar-se al mar la primera vegada a l'any que s'hi va.
M'agraden els sorolls que hi ha a la platja: els crits de les mares i de les gavines, i les onades.
M'agrada l'olor dels retoladors, de la gasolina i del tabac en algunes bufandes.
M'agraden les nits que no saps on acaben.
M'agrada la pluja des de darrere de la finestra.
M'agraden els parisins (a ser possible alts, morens, ulls clars, de boina i baguette).
M'agrada el zumzum de l'ordinador quan fa estona que hi treballo.
M'agraden les cançons d'amor tristes i derrotistes; les que t'enfonsen.
M'agrada quan comença a brotar.
M'agraden les frases lapidàries deixades anar com si res.
M'agrada la gent dolenta, orgullosa i temerària, disposada a matar pel que vol.
M'agraden les marietes.
M'agrada la gespa acabada de tallar i una piscina a l'estiu.
M'agraden les nenes que pugen, tan segures de si mateixes i del seu plàstic.
M'agrada la gent que fa teatre.
M'agraden els elogis camuflats.
M'agrada posar jazz i no intentar entendre'l.
M'agraden les dessuadores de noi, totes grandotes i pengim-penjam.
M'agrada mirar cinema francès i tot aquest ambient kitsch i idealista, tant de casa de la iaia.
M'agraden els setciències quan s'equivoquen i queden en evidència.
M'agrada criticar, no ho puc evitar. Ni vull.
M'agraden els cabells llargs i llisos que havia tingut.
M'agrada estar sola a casa i no fer res.
M'agraden els gorros de llana i les bufandes quilomètriques.
M'agrada llegir hores seguides.
M'agraden les persones que aprecien l'art d'una manera discreta.
M'agrada treure la llengua als nens petits i girar-me quan els pares em miren.
M'agraden els passadissos d'un súper plens de gent que no et fa cas.
M'agrada ser amable amb els cambrers i que s'estranyin.
M'agraden els missatges que arriben de cop per no dir res, i les caretes que somriuen.
M'agrada l'olor de son.
M'agraden les pigues.
M'agrada la gent que parla sense filtres i que després, si cal, s'explica. Però mai cal.
M'agraden els gats i la seva indiferència tossuda. 
M'agrada beure aigua i aquella sensació de netedat a la gola.
M'agraden les històries de por, d'assassinats, d'estar en tensió i saltar quan menys t'ho esperes.
M'agrada fer el camí més llarg quan vaig a casa per escoltar discos complets.
M'agraden les fulles, les verdes i les seques.
M'agrada la imatge imaginària d'un camp de blat ple de llum i en silenci: el paradís.
M'agraden les fotos de les nits de festa.
M'agrada una punxada de gelosia que sovint se'm menja les entranyes com un llop.
M'agraden les postes de sol a una muntanya.
M'agrada un cafè com una olla.
M'agraden les habitacions endreçades que no són la meva.
M'agrada la gent negra.
M'agraden les postals i les cartes.
M'agrada la gent que sap fer manualitats sense embrutar-se ni una mica.
M'agraden els diaris íntims quan no són íntims.
M'agrada tothom que no es vulgui ficar en la meva vida.
M'agraden els déus grecs i romans de túnica, sandàlies i aureola daurada.
M'agrada trucar per telèfon.
M'agraden els jocs mentals per nens del Picanyol.
M'agrada tenir algú al costat que respira fluixet adormit.
M'agraden les parelles que no tenen necessitat de demostrar que s'estimen.
M'agrada un punt d'ordre paranoic que tinc.
M'agraden les orenetes i les garses.
M'agrada la gent que un dia hi és i l'endemà ja no, però que mentre ha estat ha sigut important.
M'agraden les botigues amb els prestatges de fusta clara i suau.
M'agrada tot el que tingui relació amb els Beatles.
M'agraden els temassos de tota la vida a les acaballes d'una festa a l'aire lliure a l'estiu.
M'agrada la gent que viatja molt i a llocs molt diferents.
M'agraden les pel·lícules de dibuixos.
M'agrada inventar històries sobre la marxa.
M'agraden les nits de lluna plena i aquella màgia.
M'agrada aprendre coses sense que me les ensenyi un professor.
M'agraden les competicions implícites.
M'agrada guanyar. Massa.
M'agraden les joguines de tota la vida.
M'agrada el vi blanc.
M'agraden les idees brillants que apareixen com un flaix.
M'agrada recollir-me el cabell amb un pinzell; fa molt artista.
M'agraden els sabons amb olor a cítric.
M'agrada la gent que porta rellotge analògic.
M'agraden els passejos nocturns a enlloc.
M'agrada caminar quan fa fred i notes que se't clava i et glaça tots els somriures.
M'agraden els paraigües per a dos.
M'agrada el reguitzell de sorolls que pot fer una càmera de fotos.
M'agraden els ulls blaus que ho veuen tot.
M'agrada la gent que riu fort, potser tirant el cos enrere i aplaudint.
M'agraden les foques.
M'agrada una nena grassa que camina pel carrer menjant un gelat de tres boles.
M'agraden els salts.
M'agrada l'esgrima.
M'agraden els jocs de taula i una beguda calenta.
M'agrada caminar quan és molt d'hora. O quan és molt tard.
M'agraden els ocellets arrenglerats als cables de la llum.
M'agrada l'estona fugaç que passa entre cançó i cançó.
M'agraden els records que t'ataquen com punyals o com nuvolets de sucre.
M'agrada la gent que se'n recorda de les cares i que et saluda amb alegria.
M'agraden els pintors avantguardistes.
M'agrada la ironia d'una gàbia d'ocells bonica.
M'agraden les plomes.
M'agrada anar a dormir embolcallada en llençols nets després d'una dutxa llarguíssima.
M'agraden els psicòlegs d'estar per casa.
M'agrada el lloc on visc.
M'agraden les façanes de colors.
M'agrada gronxar-me molt fort i llançar-me pel tobogan.
M'agraden les fórmules matemàtiques llargues, encara que no les entengui: són codis secrets.
M'agrada despertar-me d'hora i llevar-me tard. Fer el manta al llit, com sigui.
M'agraden les maletes quan es fan. Quan es desfan, no tant.
M'agrada la gent que diu la veritat només perquè sent que ha de ser així.
M'agraden els pastissos perfectes.
M'agrada l'olor de barbacoa.
M'agraden els amics de debò, com de ferro i de cotó amorosíssim.
M'agrada plorar.
M'agraden els jocs de paraules.
M'agrada badallar quan ningú em veu.
M'agraden les sobretaules llarguíssimes plenes de copetes i intencions.
M'agrada la gent que parla de sexe com qui res.
M'agraden els bebès.
M'agrada la música de guitarra espanyola que et remou tot el que guardes a dintre.
M'agraden els dibuixets que surten quan parles o quan estàs a classe.
M'agrada la textura dels préssecs.
M'agraden els somnis que només entenc jo. O ni això.
M'agrada passar-me el dia en pijama.
M'agraden les aspirines (mai prou valorades) després d'una festa amb majúscules.
M'agrada la sensació de treure't les sabates o les arracades.
M'agraden les caretes de gats del WhatsApp.
M'agrada escoltar rap molt fort, molt fort. I després que el món exploti.
M'agraden les llibreries plenes de pols, d'escales, de llibres vells i de cafès amb llet amagats.
M'agrada la llum que fan les espelmes.
M'agraden les Polaroid.
M'agrada deixar la ment en blanc i que hi aparegui un ós polar parsimoniós.
M'agraden els punts i comes.

M'agraden els punts i a part, i tots els nous paràgrafs que queden per escriure.

M'agraden totes aquestes coses i més que ni m'hi caben ni us vull dir.

M'agraden les nits que s'allarguen escrivint i buidant-te de conceptes.


M'agrada molt, viure. Cada dia més.

"I want to sleep with common people... like you".

Oh, what else could I do?
I said: "I'll see what I can do".

25 de gener del 2013

Capítol cent divuit: Els '90 molaven cantidubi

Enyoro les bambes amb llumetes als talons i els anoracs grossos de colors amb estampats lletgíssims. Enyoro els quaderns de dibuixos en blanc esperant ser pintats i les pàgines fines i rugoses. Enyoro els disquets, el soroll que feia Internet quan es connectava, robar les boles dels ratolins de l'escola. Enyoro els trolls i aquella demo que en teníem, que només et deixava avançar una pantalla. Enyoro els tazos, els gogos i les figuretes dels ous Kinder; enyoro el tamagotchi que mai em van comprar. Enyoro les malles, les ronyoneres de plàstic, les faldilles horroroses que m'havia posat ma mare. Enyoro els cassettes de Disney amb contes, i els walk-man i els disc-man. Enyoro els pentinats de bolet, tallats a raig. Enyoro els collars, aquells amb xapetes de ferro i aquells altres que anaven arrapats al coll i que feien sanefes. Enyoro les pel·lícules. Enyoro aquelles jaquetes de llana massa grans i que feien boletes. Enyoro els contes de l'Enyd Blyton i un fort indi que la meva àvia guardava de quan el meu pare era molt petit, destrossat i ple de figures pintades gairebé totes d'un sol color; no se'ls hi distingia la cara i això era encara millor perquè te la podies imaginar. Enyoro la bossa per portar l'esmorzar a l'escola. Enyoro el jardí, les pistoles d'aigua, la flor loca i la bomba loca. Enyoro una bicicleta blanca i rosa amb rodetes, i després sense. Enyoro que les coses molin cantidubi i que siguin guais del Paraguai, i parlar inglish pitinglish, i que tranqui no te pongas nervi que hay confi, i a la cola Pepsicola, i que a mi tot plin perquè duermo en Pikolín, i anar a donar un voltio, i okey makey, i ni falta que me apetece (què collons ens volien dir amb "ni falta que me apetece"!?), i hola caracola. Enyoro les ulleres de pasta amb vidres de cul d'ampolla i les gomes de cabell dobles, de colors i amb ninots de ceràmica. Enyoro les Spice Girls i els Backstreet Boys, i California Dreams i Punky Brewster. I les caniques, que es deien així: caniques. I Dragon Ball Z i l'Arale, que mai em van agradar. Enyoro Sonic, i Mario Bros, i una maquinota que ens deixaven fer servir de tant en tant per seure davant la tele i matar bolets i aixafar blocs. Enyoro que m'amenacessin amb portar el dinar a l'escola si no me l'acabava. Enyoro aquell puto pallasso que vaig veure de casualitat, que sortia de les clavegueres i que feia alguna cosa amb uns nens i uns globus. Enyoro (o quasi) la Leticia Sabater i tota la seva quantitat industrial de marchaaaaa. Enyoro les Tres Bessones i el Silvan; quedava cada dissabte amb el veí de la meva àvia i esmorzàvem mentre el miràvem en silenci. Enyoro els Mikolápiz i la ràbia que em feia que el tros de xocolata fos massa petit. Enyoro els Phoskitos i els Bollicaos, i els cromos i les calcomanies. Enyoro posar un pal al Petit Suisse i posar-lo al congelador. Enyoro les motos i els dofins de l'entrada de les botigues, i aquelles màquines de ganxos i boles de plàstic, i les figures de fireta que duraven dos dies (però quins dos dies!). Enyoro els telèfons de rodeta. Enyoro els Pinypon, i les Barriguitas, i les Barbies, i jugar a fet i amagar els diumenges a la tarda per casa. Enyoro la Herencia de la Tía Agata i el Magia Borrás. Enyoro Space Jam i els Power Rangers (jo era la Kimberly, que era rosa). Enyoro aquella impaciència per veure algú i explicar-li alguna cosa, perquè no hi havia opcions per fer-ho de cap altra manera. Enyoro els flubbers verds i fastigosos. Enyoro el Pacman i el Pinball. Enyoro totes aquelles sèries de cap de setmana, que començaves a mirar des de molt d'hora. Enyoro el soroll de la ràdio, així de fons, mig difuminat, amb interferències.

Enyoro totes aquestes coses, i més, i de la meitat amb prou feines en tinc un record nítid. Però, tot i així, no m'acaba de marxar la sensació cada cop més pesada i persistent de que les coses abans eren més fàcils i de que, definitivament, vaig néixer tard. 

L'olor d'un got de vi
i els nous llibres de l'any, cada setembre.

10 de gener del 2013

Observació

He decidit que el 2013 serà el meu any. Així que... hola! :)

Pausa publicitària: Prosa

Aquesta és la història eterna dels enamorats. Sempre va igual: un estira i arronsa constant.
Ella no és tan innocent. Té clar que s'ha penjat d'ell precisament per aquesta resistència absurda que està oposant. Sap que si li hagués dit obertament, entrega total, després de la follada quinze potser se n'hauria cansat.
En tot cas, sempre queda el dubte. I si fos l'home de la seva vida?
El cert és que li agrada, que n'està enamorada, que s'hi sent enganxada. Potser l'home de la seva vida no existeix.

Ella sempre havia pensat que l'amor era estimar. Però amb ell va descobrir que també pot ser deixar d'estimar. Obligar-se a deixar d'estimar.
Perquè ell ho necessitava així.
Ella ho hauria abandonat tot per ell. O almenys això creia. Però ell escollia la dona.
Quin mal fa quan estimes algú que et correspon però es frena. Algú que s'esforça a no mostrar-te que t'estima perquè sent que es deu a algú altre per les raons que sigui.
Amb ell va descobrir que estimar també és deixar d'estimar i aleshores no li escrivia, no li contestava els e-mails, ni els sms, o bé ho feia de manera freda, professional, distant. Però aleshores ell tampoc ho portava bé.

És bo escoltar el que diuen les plantes després de regar-les. Les plantes sempre parlen. Si pares l'orella, pots sentir el seu murmuri després de rebre l'aigua. La respiració de les plantes. Diuen MÉS! En vull més!
Com tots, com tothom.
Volem més aigua, volem més llum, volem més de tot el que es bo. Però quan ho obtenim la felicitat ens ofega, ens fa por, ens col·lapsa.
Hi ha plantes que moren ofegades de tanta aigua. A elles se'ls nota immediatament, perquè les fulles se'ls podreixen.
A les persones sovint no se'ls nota per fora. De fet, moltes persones, les que no escolten les plantes, tampoc s'ho noten per dintre. I això és perillós, molt perillós. Perquè un dia moren i no se sap per què, o no se sap de què. Malaltia greu. NO! S'HAN OFEGAT!
Haurien d'haver escoltat els cactus.

(...) Ella regava, regava molt. I escoltava el que les plantes diuen després de regar-les... Prou! Oblida't d'ell. Fes la teva vida. Respira fons. Tot el que et passa és fruit del pànic: l'addicció als sms, als e-mals, a fer-ho als lavabos. Deixa que ell faci el seu camí. No et convé. Deixa que resolgui les seves guerres tot sol. 

[SÓC AL LLIT. LA SÍLVIA MIRA LA TELE.
I ARA MATEIX ET VOLDRIA TENIR AQUÍ.
NO T'HO VOLIA DIR. BÉ, FINALMENT HO HE FET.]

[SEGUEIXES ENAMORAT DE MI?]

[DIRIA QUE SÍ. I TU?]

[JO SÍ. SENSE EL DIRIA.]

(...) El que passarà a partir d'ara només ho saben les plantes. Ho saben els cactus, per ser més exactes, que parlen menys perquè no se'ls rega tant. Per això si diuen alguna cosa és fruit d'una llarga reflexió.

El límit exacte dels nostres cossos,
Iolanda Batallé Prats

I've got a feeling
this year's for me and you.