Capítol cent quatre: Foc!

"Abans, tot això era camp". Les històries dels meus avis sempre començaven amb aquesta frase, i mira que ara em sorprèn estar parlant jo així perquè m'havia jurat i perjurat que mai ho faria. Encara serà cert que tot torna i que la història, eterna i tristament, repeteix constantment el seu cicle. Ara vull que m'escoltis atent i sense fer la cara de badoca que devia fer jo quan els avis m'explicaven els seus contes fantàstics d'una infantesa dura i bucòlica, perquè, en aquest cas, el conte no serà bonic. Estàs a punt? Doncs atent: abans, tot això era bosc. Sí, ja sé que sorprèn i que tu de boscos n'has vist pocs, però saps a què em refereixo, no? Pins i alzines i faigs i algun roure. Ocells, esquirols, bestioles petites i alguna de més gran. Boscos. Vida. Sempre m'han encantat els boscos i la vida. M'agradaven els boscos quan feia sol i la llum s'escolava entre les branques i l'ombra de les fulles es retallava les unes contra les altres i se sentia el piu piu dels ocells i seies a la soca d'algun arbre i simplement estaves allà. M'agradaven els boscos a l'hivern i enyoro caminar entre els troncs pelats amb el nas vermell i les mans glaçades perquè no les podies amagar a les butxaques per si relliscaves i queies; quan camines per un bosc a l'hivern, pots escoltar el silenci. M'agradaven els boscos els dies de pluja, i m'agradaven encara més l'endemà, quan la terra feia aquella olor intensa de moll que t'inundava tota i que era sens dubte la millor olor que havia sentit mai.

Aquest matí he vingut caminant fins aquí, m'he estirat i he respirat profundament, fondíssim. He escoltat el vent i m'he apartat de la cara la pols i la cendra que arrossegava. He tancat els ulls i he buscat aquella olor, la meva olor de vida. Però no l'he trobat.

♫

Pare, on no hi ha flors no es fan abelles, ceres ni mel.

Pare, que el camp ja no és el camp.

Pare, demà del cel plourà sang.

El vent ho canta plorant.

(Aquí, més i millor)

Capítol cent tres: Estiu (I, II, III)

I

Les migdiades d'estiu són mandroses i calentes, i si tens sort s'allarguen fins a morir. Caus al llit a càmera lenta i et despertes perquè els rajos de sol ja et cremen, i parpelleges unes cent vegades, i mires el despertador i penses que no pot ser i que no són maneres, i somrius, i obres bé les mans i estires els dits fins que la membrana finíssima que els uneix fa mal, i acluques els ulls fins que es barregen sol i pestanyes i veus el món a ratlletes, i et regires al llit... i et tornes a adormir.

II

Els vespres d'estiu són grocs com de camp de blat i daurats com de sol. O potser hauria de dir grocs com de sol i daurats com de camp de blat? Tant se val. A mi m'agrada quan el cel es torna rosa i els núvols queden amb la silueta ben retallada; és un cel de cotó de sucre que algunes vegades miro des d'alguna muntanya no gaire alta i que em fa pensar que m'agradaria estar a un parc d'atraccions antic o en un penya segat amb aire salat o a sota d'un arbre enorme amb un llibre amb les pàgines ben cruixents.

III

Les nits d'estiu són.

♫

Quatre o cinc nits que no hi eres i jo buscava un altre petó;

en volia robar un altre.

No s'ha dit des de la primera impressió.

(Aquí, més i millor)

VINT

No m'agrada fer-me gran. Ho he dit mil vegades, i ho repeteixo ara i totes les vegades que faci falta. Que per què? Doncs perquè no: no hi ha més. Potser és que no sóc tan valenta com sembla que penseu la majoria, que tot em fa molta por i que pateixo molt més del que sé demostrar. Just ahir em van dir que tant de bo poguessin fer com jo i posar tots els maldecaps per escrit, i així evitar que els altres els hagin de carregar; no ho feu mai: a mi els problemes em pesen perquè se'm queden a dintre com bales de plom, i potser una no fa res, i potser dues tampoc, i ni tan sols tres... però quan en guardes moltes pesen, pesen molt, i et submergeixen. I jo aquest any m'he estat a punt d'ofegar.

No ha sigut un any fàcil. En cap aspecte. Ha sigut duríssim i he patit com no havia patit mai. Potser el pitjor de tot és que no he pogut carregar les culpes a ningú, perquè tot el que m'ha passat ha sigut gràcies a (o per culpa de) decisions que he pres total i absolutament jo sola. El que ha passat és cosa meva. Tot. Jo, meva, per a mi.

No em penedeixo de res del que he fet. Ho he passat malament, sí, i sóc conscient que només pel fet de reconèixer-ho no solucionaré res. Em faré mal avui, i demà, i demà passat, i encara d'aquí un mes... però perquè jo he volgut. Perquè he pres les meves decisions i perquè he sabut afrontar les conseqüències, tant les dolentes com les bones. I n'hi ha hagut moltes, de bones, possiblement moltes més que de dolentes: he conegut una part de mi que sempre m'havia volgut amagar, i també he conegut gent fantàstica (fantàstica de debò, vull dir, de la que abraçaries fortíssim i t'emportaries al final del món) que ha fet que tot fos més fàcil i que tot, absolutament tot, valgués tant la pena com ho val ara mateix.

No tinc cap intenció de canviar. Hi ha el que hi ha, per mi, però també per vosaltres. Faig vint anys i no ho suporto, però avui, a l'hora que sigui de la nit o de la matinada, tindré el plaer d'anar a dormir amb la consciència tranquil·la i amb l'ànima neta

perquè sí,

tot i el patiment i tot i el mal i tot i el dolor i tot el tot,

tinc el plaer de dir-vos que sóc immensament feliç.

És a dir que gràcies, però no per felicitar-me, sinó perquè encara que la meva felicitat sigui obra meva en gran part puc dir que existeix gràcies a vosaltres. I això no us ho podré agrair mai prou.

♫

El plaer indescriptible que és estar amb tu,

avui que et fas gran.

(Aquí, més i millor)

Capítol cent dos: Una senyora gran se m'ha posat a plorar

Una senyora gran se m'ha posat a plorar a l'autobús. S'ha assegut al meu costat i quan he girat la cara per mirar-la m'he espantat una mica, perquè s'assemblava a la meva iaia: tenia les mateixes ulleres i la mateixa quantitat infinita d'arrugues. De cop i volta m'ha començat a explicar que el seu marit està molt malalt, que no es pot aixecar del llit des de fa gairebé dos anys, que no menja res de sòlid i que amb prou feines ingereix líquid, que no té el cap a lloc i que, per sort, no s'adona del que li passa. Però ella sí que se n'adona, i que li han diagnosticat depressió i pren moltes pastilles (el marit no gaires, perquè total no té cura, i a més no sap com s'ho faria per fer que se les empassés), i que amb les taxes dels medicaments no sap com s'ho farà. Que amb prou feines tenen diners i que només tenen una filla que està per ells, que li han denegat les ajudes i que el servei social ha dit que no pot fer res per la seva situació. Que no surt de casa mai perquè li fa por deixar el marit sol, i que no hi ha ningú més que pugui cuidar-lo. Que ella ha patit molt a la vida, que molta gent li ha fet mal, però que no desitja aquesta situació seva a ningú. Que no pot més i que no sap quant de temps podrà continuar així, perquè m'ha dit que això és l'única cosa que fa: continuar. "La vida és molt dura, nena", m'ha dit, i jo li hauria volgut respondre que ja ho sé, que prou que me n'adono, que és injusta i ho és per tothom, que no s'hi pot fer res i que al món hi som per patir... i m'he callat. Perquè en el fons no tinc ni puta idea de com pot arribar a ser de dura, perquè potser no me n'adono prou, perquè sí que és injusta però no amb qui s'ho mereix, perquè sí que s'hi pot fer res i perquè no: perquè al món no hi som per patir. Però no he dit res i m'he estat tot el trajecte que ha fet l'autobús abraçant una senyora gran que no sé ni com es diu i que potser no tornaré a veure mai més i que arribarà a casa i es passarà la resta d'anys de vida que li quedin només continuant.

Què estem fent? De debò, què collons estem fent?

♫

Amoïnada perquè no troba enlloc les sabatilles

pensa que necessita més petons i menys pastilles.

(Aquí, més i millor)