20 de maig del 2011

Capítol trenta-cinc: Les Bombes (O com una persona que no entén de religió podria arribar a explicar-la a un nen en un atac de desesperació)

Un dia, en un país molt molt molt llunyà (tant que potser no estava ni tan sols a la Terra), un volcà es va posar en erupció. Era un volcà estrombolià i, com tots aquests, a part de la lava fluida i els gasos tòxics abundants, desprenia i disparava tot d'escòria i bombes. 

Un projectil va caure en un poblat proper, on encara no havien descobert el foc. Quan va impactar sobre el terra ho va fer sobre un munt de branques i herba seca, que poc a poc es va anar encenent fins a fer una gran foguera. Quan van superar l'espant, van entendre que era bo i útil. La gent del poblat va estar molt contenta i quan la bomba es va refredar la va col·locar en un altar de fusta davant de la cabana del màxim exponent de la tribu. Van decorar-la amb flors, van ballar al seu voltant i van decidir que cada any, aquell dia, farien festa grossa.

Un altre d'aquests projectils va viatjar més estona i va caure en un poblat més llunyà, amb tanta sort que va esclafar un lleó que estava a punt de menjar-se uns nens. Li va caure just a sobre al cap, li va despentinar tota la crinera i el va matar. La gent del poblat va estar molt contenta i quan la bomba es va refredar la va col·locar en un altar de fusta davant de la cabana del màxim exponent de la tribu. Van decorar-la amb flors, van ballar al seu voltant i van decidir que cada any, aquell dia, farien festa grossa.

Un últim projectil va sortir disparat amb molta força i va anar a un poblat encara més llunyà. A aquest poblat feia  temps que no hi arribava aigua perquè, per un esllavissament, unes roques havien fet un dic al riu. Els homes del poblat bé que se n'havien adonat, però no tenien prou força com per moure-les. Però el projectil sí que en tenia, i quan va tocar-les el dic es va desprendre i l'aigua va tornar a córrer pel riu. La gent del poblat va estar molt contenta i quan la bomba es va refredar la va col·locar en un altar de fusta davant de la cabana del màxim exponent de la tribu. Van decorar-la amb flors, van ballar al seu voltant i van decidir que cada any, aquell dia, farien festa grossa.

Aquesta va ser la història.

Durant anys i anys, segles i segles, mil·lennis i mil·lennis, cadascun dels tres poblats va respectar la tradició d'adorar els projectils. De les casualitats bones, en van fer miracles. I poc a poc, de pares a fills, la història de  les tres bombes va anar prenent un paper molt important per cada poblat. 

Amb el temps la gent dels poblats es va començar a moure i va anar ocupant tot el món. Van travessar mars, rius, muntanyes i deserts. Es van enriquir de tots els coneixements que la terra els donava, i van creure's savis i valents. Van acabar despreciant la naturalesa perquè eren capaços d'obtenir el mateix que ella els oferia amb molt menys temps. I tots els descobriments i sacrificis que feien els van oferir a les Bombes (que, en el moment en què van descobrir l'escriptura, van decidir començar amb lletra majúscula).

Per aquests moviments, doncs, no va ser estrany trobar-se un dia en una font un representant de cada poblat. I tothom sap que les fonts tenen alguna cosa de místic que fa que allà s'hi puguin tenir converses que no sorgirien mai en altres llocs; deu ser pel poder de l'aigua. Parlant, es van arribar a explicar la Història de les Bombes que havia sentit cadascú. Un, veient que els altres dos tenien històries impressionants, va decidir exagerar una mica la seva; el següent es va sorprendre i va decidir fer el mateix; l'altre, igual. Al final els tres van elevar la seva Bomba a una categoria més amunt que la dels miracles, i tots van marxar molt enfadats cap al seu poblat corresponent.

Aquella nit els tres van donar moltes voltes abans d'adormir-se i, quan es van llevar, la primera cosa que van fer els tres va ser reunir un bon número de gent del seu mateix poblat per explicar la història d'aquells altres dos heretges, que no obeïen la voluntat de la Seva Bomba i que, al damunt, se'n burlaven explicant històries semblants. No tothom, però una gran part de població va decidir unir-se a l'únic representant del seu poblat que havia conegut les altres dues ètnies i les seves tradicions: sense conèixer-les, es van unir a ell per destruir-les. 

Van ser anys durs, molt durs. Primer van intentar convèncer als altres poblats perquè s'unissin a ells, però no va donar resultat; també tenien arguments, si no tan bons igual de dolents. Després els van amenaçar de cremar-los les cases i, com que amb l'amenaça no n'hi havia prou, les van cremar. Es van quedar sense poblats i van buscar camps de batalla, on es van atacar amb pals i amb foc, amb pedres punxegudes, amb animals domesticats, amb verí. 

Es van atacar fins que es van quedar sense armes.

Llavors, van agafar les Bombes i les fan destrossar en bocinets petits petits. Van seure al terra fent rotllana i se'ls van començar a llançar els uns a la cara dels altres, apuntant als ulls, en total silenci. Amb els anys, els fills van substituir els pares, i es van continuar llançant trossos d'una pedra que ja no recordaven què havia sigut. Quan es van quedar sense, van continuar llançant-se qualsevol cosa que trobaven.

Primer es van quedar sense la història de les Bombes.
Després es van quedar sense els valors de havien après de la història de les Bombes.
Finalment, es van quedar sense Bombes.

Però en aquell absolut silenci, ningú va ser capaç d'aixecar-se de la rotllana i marxar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada