Capítol trenta-u: Tulipes

Quan va sortir de casa estava molt enfadat; encara li semblava sentir el soroll del cop de porta fortíssim que havia fet en tancar. Dramàtic. I com totes aquelles vegades que s'enfadava i marxava de casa, va començar a pensar en què passaria al món quan ell es morís. No al món en general, és clar, sinó al seu entorn: la família, els amics, ELLA, els companys de feina, la gent que es trobava de camí al súper els dissabtes al matí. Va continuar caminant mentre hi pensava. La vida d'aquestes persones segur que canviaria radicalment, perquè tot i que no li feien notar cada dia, sabia que era imprescindible per les seves vides. O no? Sí. Quan truquessin a ELLA per dir-li que havia mort segur que no podria suportar tota la trucada: quan despengés el telèfon diria "sí?" amb veu insegura perquè no coneixia el número, llavors li dirien la notícia i ella no s'ho creuria, no deixaria de repetir "amb aquestes coses no es fa broma, em sent?", i després veuria que realment no era broma, que el seu gran amor s'havia mort tràgicament, i llavors li tremolrien els llavis i la gent amb qui estava hauria de córrer a agafar-la perquè estaria a punt de desmaiar-se, i no podria acabar d'escoltar el que li deien qui fos que trucava, i algun dels seus acompanyants hauria de penjar. Com que la coneixia sabia que es faria la forta, però no podria aguantar gaire la situació, i quan li anessin a donar el condol marxaria corrents a un altre lloc per poder plorar tranquil·la. Li costaria molt temps, superar-ho. Va girar cap a la dreta. Li diria ELLA, a la seva mare? La mare era una dona gran i soferta, però patiria molt, perquè seria la mort del seu fill preferit. Ell sabia que no s'havien de tenir fills preferits però també sabia que era inevitable tenir-ne, i segur segur que ell era el millor. Els seus germans eren els dos més petits; ell tenia una botiga de bicicletes i sortia els caps de setmana d'excursió per la muntanya sense avisar mai a ningú, i ella era una boja de poc més de vint anys que cada quinze dies canviava de parella i d'ofici. Els superava als dos, amb escreix. D'acord que tenia mala bava i que moltes vegades se li acabava la paciència, però segur que la seva mare l'estimava molt més que als altres. Patiria molt, pobra dona. No deu ser fàcil pair la mort del fill predilecte. Fos qui fos qui li digués a la mare, la mare seria la qui ho diria al pare. El pare era diferent. L'estimava, però no se l'imaginava plorant per ell. El pare l'havia renyat moltes vegades i li havia recriminat moltes coses. Segur que quan li diguessin que el seu fill havia mort s'adonaria de la gran persona que s'havia deixat perdre i aquest pes no el deixaria viure molts anys més; potser fins i tot el portaria al suicidi. Va continuar caminant cada cop més capficat. En mirar cap avall va veure una llauna buida i va començar a donar-li puntades de peu. Els amics ho passarien malament, també. Eren bons nanos. Anirien a donar el condol molt formals i es cuidarien que ELLA estigués bé. Al cap d'un temps també serien ells els que procurarien que ELLA tornés a sortir, que rigués, que busqués una nova parella... Potser no eren tan bons nanos. En qualsevol cas, segurament serien ells els que s'encarregarien d'organitzar l'enterrament. Seria un acte històric: la ciutat mai hauria vist tanta gent plorant i patint junta. Quina gran pèrdua seria, ell. Com que l'església quedaria petita, ho haurien de fer a la catedral. Potser les colles del seguici tradicional farien un ball en honor seu i tot. El capellà faria un discurs commovedor, on enfilaria totes les seves múltiples virtuts: un gran home, treballador, preocupat per la família, que sempre havia respectat i cuidat d'ELLA, amb un paper destacat a la vila pròxim a fer-li mereixedor de les claus de la ciutat (ja podrien donar-li les claus de la ciutat a l'enterrament, no?). ELLA aniria vestida de negre i quan la gent la veiés l'abraçaria fluix i marxaria ràpid. Va donar una puntada de peu massa forta a la llauna i la va llançar al mig del carrer. Malaguanyada. Quines flors li portarien a la tomba? Segurament crisantems; sempre havia sentit que als cementiris hi havia molts crisantems, que eren les flors de moda pels morts. Era una llàstima que mai hagués sortit l'ocasió de dir que les seves flors preferides eren les tulipes. Com li agradaven les tulipes, de debò! O els lliris, però els lliris eren unes flors que feien més per una boda que per un enterrament. I quina cançó sonaria? Ell voldria que sonés alguna cosa respectable, seriosa: l'Ave María de Schubert o el Nessun Dorma de Puccini estaria bé. A ELLA li agradava el Robbie Williams i potser faria que sonés Angels... La gent s'emocionaria molt. I l'esquela seria tan simple que impactaria. Va anar a buscar la llauna, perquè no hi havia ningú pel carrer i necessitava alguna cosa amb què desfogar-se. La gent s'adonaria que durant anys s'havien deixat perdre una persona meravellosa que estava al món per donar felicitat a tot el seu voltant i, en el cas de les persones que ja el coneixien, pensarien que no l'havien conegut prou. Seria un final digne, que commemorarien tots els anys. Glòria a ell!

Just en posar un peu a la línia més enllà dels cotxes que hi havia aparcats, quan s'acotava per agafar la llauna abonyegada, un camió se'l va endur per davant. I amb ell, els pensaments.

Ningú li portaria mai tulipes.