I aquella noia plena d'ira, que volia agafar un tren, que volia fugir i baixar les escales d'amagat, precipitadament, es fonia. Se l'enduia com a les bruixes el fum. Sortia per una xemeneia imaginària, el vent la prenia i la desfeia fins a no deixar-ne res. Arraulida hi havia una noia sense espines, sense exabruptes, una noia que es quedava, ignorant que tirànicament l'empresonaven quatre parets i un sostre de tendresa.
La brusa vermella i altres contes. Felicitat
Mercè Rodoreda
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada