L'últim conte del mes de maig parla d'una noia que parla d'una nena que, quan era encara més petita del que se sent ara, tenia molta por. Tenia por a ser la petita de la família, tenia por a que un assassí entrés pel balcó, tenia por a que es morís l'àvia, tenia por del llop dels contes i tenia por a fer-se gran. Tenia tanta, tanta por que no era capaç de dir-ho a ningú. I així, l'angoixa se li va escampar per tota la pell i li va fer una capa que va fer una crosta que poc a poc es va anar convertint en pedra que va resultar ser granit i que al final no permetia que res entrés ni sortís d'aquell cos. La nena ja no tenia por. De fet, la nena ja no tenia res. I això en un principi va semblar no molestar-la, perquè després de tants anys de patir havia acabant tenint por de la pròpia por, i era un embolic molt gran. Però a vegades la nena, que ara ja era una noia, aconseguia que amb la pluja el granit s'estovés una mica i intentava donar-li forma per deixar algun foradet de pell lliure perquè hi toqués una mica d'aire net, i s'adonava que no podia, i que a força d'anys de no poder explicar la història de la seva por a ningú ja no sabia quines paraules havia de fer servir i no podia ni tan sols escriure-la...
Veient que no se'n sortiria mai, l'últim dia del mes de maig la noia, que ja estava farta de ser la continuació d'aquella nena, va agafar una escarpa i un martell i es va començar a donar cops per tota la pell. Va començar per les cames, per la panxa, pels braços, per les parpelles... I així, fent-se mal, va pensar que al final o destruiria la capa de granit o es destruiria a ella. Però és que ja n'estava farta, de tot allò que no podia ni dir!
D'acord. No és un conte. Però i què.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada