Capítol trenta-sis: Adam tenia melic? (II)

L'home que esperava no seu al davant del telèfon, ja fa dies. Està segur que li va dir "ja et trucaré", i era de les que no trencaven les promeses; potser se n'havia oblidat o potser és que simplement no valia tant la pena com ell  creia. Tant era. Fa un glop llarg al got de suc de taronja que s'ha preparat ell mateix fa una estona, seguint la nova costum d'aprofitar tot el temps que té i de provar qualsevol activitat que impliqui una vida natural i espontània. Porta des de llavors repetint-se frases típiques i tòpiques d'aquelles que venien amb els llibres d'autoajuda que va llençar a la brossa fa un parell de dies perquè ja no els necessitava, com que un optimista creu en els altres i un pessimista només creu en ell mateix, o com que l'optimista sempre té un projecte mentre que el pessimista el que té sempre és una excusa, o que s'ha de ser optimista bàsicament perquè és l'única cosa útil a ser, o que al mal temps s'ha de posar bona cara, o que no hi ha mal que per bé no vingui, o que els realment interessats en canviar el món són els pessimistes perquè els optimistes estan encantats amb el que tenen. Ara ja fa uns quants dies que feineja per casa i que surt al carrer així que pot per fer qualsevol cosa: prendre un cafè, conèixer gent nova, comprar el diari o passejar entre les parades de floristes de la Rambla. Si no truca, és que no vol. I ell contra això no té res a fer; ha après a acceptar la voluntat dels altres i a no intercedir per ells. Segurament si ara la trobés li diria que sí, que l'havia estimat, que espera que sigui feliç faci el que faci, que li vagi tot molt bé, que ell també va ser feliç i que ara torna a ser-ho. I li diria somrient, perquè ho pensa de debò. I en comptes de mirar el telèfon es mira les mans, obertes, amb els dits estesos, les línies que les travessen i totes les arrugues que les solquen, donant-li a elles les gràcies. Què faria, sense les mans? Fa un glop llarg al suc, mira el rellotge i surt de casa: és hora de parlar amb aquell veí nou que li va proposar d'ensenyar-lo a jugar a escacs. Escac i mat. Disposat a deixar de ser el pessimista que es queixa del vent, però també l'optimista que espera que canviï, ara pretén ser el realista que ajustarà les veles.


(I reconeix que això va passar, però què importa ara més que l'ara?)