Capítol trenta-quatre: Perquè no

Sabia que no havia de pensar en allò. Perquè no. Perquè no valia la pena. Perquè era estúpid pensar en una cosa que, per molt que pensés, no podria arribar a controlar mai. Perquè no, definitivament. Sabia que no hi havia de pensar i no hi pensaria. En allò, no. Podia pensar qualsevol altra cosa! Podia pensar en platges paradisíaques i en combinats de rom, en el curs que vindria i que feia tanta olor de líquid de revelar negatius, en què dinaria l'endemà, en la inauguració de l'estiu, en tota la feina que havia de fer i que mai no feia ni faria, en algú altre. Però en allò, no. No devia ser ni tan sols moral, que era el mínim que demanava a qualsevol cosa abans de pensar-la. A part, "allò" era un concepte molt confús; l'havia de concretar més? Tot i que de fet concretar-lo implicava pensar-hi. Però sí, feia falta, perquè si no definia exactament què era el que no podia pensar hauria d'anul·lar un munt de pensaments. Segurament el millor seria que els anul·lés tots, directament, sense passar pel filtre de la definició. Però bé, per concretar una miqueta no passa res, tampoc, no? Millor que no hi pensés, de qualsevol manera. Per què hi hauria de pensar, de fet? No tenia cap sentit! Preferia no donar-hi voltes perquè era totalment incoherent pensar una cosa i haver de dir-ne una altra (perquè és clar, allò, a part de no pensar-ho, tampoc podia dir-ho). A més, en el cas que pogués arribar a controlar allò, la situació, aquest comatuetsembli que s'havia creat, podria fer-ho? Bé, poder podria, lògicament, perquè estem dient que en el cas que pogués controlar-ho. Però voldria? El més segur era que no. Per continuar amb la vida impulsiva imposada que tenia, cert; no. De fet, ho hauria de fer, aquest no hauria de ser un sí. Però no. De qualsevol manera, no hi podia fer res. Ara per ara. Encara que, arribat el moment, potser sí que podria. I ho faria. Es plantaria allà i diria "no" i tothom ho veuria i, encara que no sabessin què passava perquè no els ho havia explicat (perquè era immoral, recordem-ho), tindrien clar que aquell "no" volia dir exactament "no", i llavors tot s'acabaria i continuaria en una altra pàgina en blanc fent un nou capítol que comencaria amb molts punts i a part. Final. Seria trist? Ho seria. Sobretot si no estava preparada per aquest moment, tot i que no podria estar mai preparada pel moment que fos (fos quin fos, de tots els possibles; devien ser molts? No ho sabia!) perquè no podia pensar-hi i, per tant, si no era capaç (que n'era, però no podia ser-ho) de plantejar-se el nus tampoc seria capaç (que d'això sí que no n'era, perquè mai s'hi havia trobat) de plantejar-se el desenllaç. Però sabia que no havia de pensar en allò. Perquè no.