Capítol cent-u: Al Museu de les Coses que Fa Temps Havia Estimat

Al Museu de les Coses que Fa Temps Havia Estimat hi ha un calaix amb un ioio que mai vaig saber fer anar, uns tazos i alguns cromos de diferents col·leccions que no em devien voler intercanviar. Hi ha també un gatet  de ceràmica lletgíssim que vaig robar d'una botiga, d'una peça amb dos gats igual de lletjos però més grans que jugaven sobre d'un llit encartronat i que no li feien ni cas al petit: el vaig arrencar d'una estrebada i me'l vaig posar a la butxaca, i sempre més el vaig portar allà. Hi tinc una capsa plena de plastilina resseca amb la que feia cargols, i quan m'enyoro molt l'obro i hi clavo les ungles perquè se m'omplin de colors barrejats i lletjos i em facin aquella olor que jo em pensava que era bona i és només de plàstic concentrat i dolç. Hi guardo llibres de bruixes, de bruixes bones i de bruixes dolentes, i un llibre de fades que es tancava amb velcro i que regalava unes ales de fada que es lligaven a l'esquena amb una goma; la meva mare em va fer una vareta màgica amb un pal de pinxo i porexpan tallat en forma d'estrella i recobert amb paper d'alumini, i també la guardo; quan anava vestida de fada recordo que jo em volia llançar des del capdamunt de les escales per veure si podia volar i alguna vegada m'havien hagut de frenar corrents, però m'havia de conformar saltant els tres graons de l'escaleta del jardí: alehop!, i torna a començar. En un armari hi tinc un vestit vermell de màniga llarga que portava la faldilla estampada amb tot d'animalets simpàtics que feien cadascú el seu so, un vestit blau marí amb quadrats i cireres i un vestit blau cel sense mànigues i amb piquets blancs i potser algun volant que portava un dia que vaig portar els anells en una boda amb un nen que no em queia gens bé i a qui no he tornat a veure més. En un raconet hi ha una pila amb un plat de plàstic verd vell i ratllat, que era on la iaia sempre em donava l'esmorzar els dissabtes (no em donava plats de ceràmica o de vidre perquè sempre ho trencava tot), i un got amb ratlles blaves que era meu i un got amb ratlles grogues que era de la meva germana. Tinc un racó ple de trastos on hi ha una cadireta de fusta i plàstic vermell, un cistell de vímet enorme on guardàvem la roba per plegar i on jo m'amagava, un cavallet o un ase que havia sigut pelut i ara només és pelat, un cotxet verd i una col·lecció de mostres d'ampolles de begudes alcohòliques vàries que quan tenia vuit o nou anys vaig trobar a casa del meu tiet: me les vaig beure totes i me les vaig endur d'amagat (d'un "amagat" que no devia ser gaire amagat, perquè jo pensava que ningú se n'havia adonat i fa no gaire m'ho van recordar ells). Hi tinc dibuixos fets a mà: algun d'arbres i cases i flors i sols desproporcionats, alguns de la meva família i alguns dels meus tres nòvios de parvulari; en tots els dibuixos tothom es veu enorme i jo sóc petita, petita, petita... Hi ha un prestatge ple de llibres que em van obligar a llegir a l'escola i a l'institut: els guardo en relació a quant i com em van agradar, i segons els vaig rellegint en canvio l'ordre: "Madame Bovary" i "Bruixa de dol" sempre havien estat els primers, i ara els he canviat per "Solitud" i els fragments de la Ramona més petita de "Ramona, adéu". Embolicats amb paper i ficats en caixes i aquestes caixes dintre d'altres caixes i aquestes caixes tancades amb precinte per tots els raconets perquè no hi entri ni un bri de llum, hi guardo tots els llibres de matemàtiques de la meva vida. En un àlbum hi ha totes les fotos que em feien i que jo no suportava, fins que un dia vaig adonar-me de que la manera més senzilla per no sortir a les fotos era fer-les jo... i aquesta és la misteriosa història que a alguns us crida tant l'atenció, el sinuós "per què", la resposta sense màgia ni gràcia. A vegades em fa por un racó net i gran del Museu que em diu "deixa la càmera aquí, deixa-la, nosaltres la cuidarem, deixa-la, descansa, trenca el rol... deixa la càmera...". Però no li faré cas.

Al Museu de les Coses que Fa Temps Havia Estimat tot està organitzat per sales i hi regna un ordre caòtic. Com al meu cap. Jo sé on està cada cosa i sé quan temps falta per haver de treure-li la pols, però a vegades em fa tanta por regirar el passat que deixo que els dies corrin i tot queda tan brut que fa plorar. Com al meu cap. Altres vegades, en canvi, hi passejo de puntetes abans d'adormir-me, i obro les caixes i m'enfilo als prestatges i remeno els calaixos; quan hi passejo de puntetes demano als encarregats que em posin música francesa i llavors tota la tragicitat sembla molt més dolça i quasi còmica. Com el meu cap. El Museu només està obert de nit i només hi puc entrar jo. Com al meu cap.

Al Museu de les Coses que Fa Temps Havia Estimat hi ha una sala especial reservada per persones. És com un museu de cera però molt més espantós: aquestes persones són reals, encara avui en dia, en el present o el que sigui que vivim. Són aquelles persones que et trobes pel carrer i no saps ni si has de saludar: amics, parelles, rotllos d'una nit tonta, gent que et trobes a la parada de l'autobús i que aconsegueixen que en cinc minuts hi confiïs tot i saber que quan te'ls tornis a trobar probablement ni et miraran. Què en faig, d'aquesta gent? Com els conservo? Em fan pànic i llàstima i alguns fins i tot fàstic, i quan els veig en directe em costa mirar-los als ulls. A la sala, en canvi, tot és fàcil: seiem al terra i parlem, o potser no diem res, però encara es nota a l'aire aquella complicitat i aquell poder canviar el món: és la sala del què passaria si.

No vull guardar més gent a la sala. No vull, no vull, no vull... I en canvi, mira.

Potser algun dia d'aquests el Museu haurà de tancar per falta de pressupost, o de visites. O potser perquè la vigilant, que també sóc jo, dirà que ja en té ben bé prou i que ja es poden confitar les coses que havia estimat, que aquí us quedeu tots i totes les andròmines, que ella fa les maletes i se'n va al Carib a escriure des de sota d'una palmera.