Hi va haver una vegada una fada fadrina, però la resta del temps no n'hi va haver cap. Hi va haver una carbassa que només era una carbassa i uns ratolins que de cap manera haurien pogut semblar cavalls. Hi va haver unes sabates que només cabien en uns peus desproporcionadament petits, en uns peus embenats com a l'antiga Xina, en uns peus d'esclava. Hi va haver una noia que creia en contes de màgia però que no sabia que la màgia és una mentida. Com gairebé tot. Hi va haver un pobre príncep desgraciat i elegant que buscava una princesa que sabés ballar per tenir-la tota la vida asseguda al tron; era el típic príncep del que totes les plebees s'enamorarien quan el veiessin passar, sense saber que allò no era amor ni era res. Hi va haver una madrastra dolenta que ho havia guanyat tot i que continuava amb les mans buides, perquè a la madrastra dolenta no toca que ningú l'estimi i, per tant, les seves riqueses augmentaven només en zeros a l'esquerra. Hi va haver una noia sense nom, una altra, que era coneguda pel nom de Ventafocs. Quina mena de nom és aquest? Hi va haver una vegada una història de tradicions horroroses en què la nena pobra de família rica s'havia de casar amb algú que no estimava però que la podia mantenir per tenir una vida que pot rebre qualsevol nom menys lliure lluny de tota la gent que l'havia despreciat. I quina merda de vida, direu, i sí, però la Història diu que les coses s'han de fer així i vinga tots a córrer darrere dels capritxos de la Història.
La noia sense nom es volia dir Karme, amb ka, i viure en un piset okupa del Raval de Barcelona, i si el país on vivia actualment no era Catalunya no patiu que segur que hagués trobat la manera d'arribar-hi, perquè el món és ple de gent bona que estima sense dobles intencions (encara que sembli difícil de creure!!!) que l'hauria ajudat a viatjar. I s'hauria fet kresta (també amb ka) i es guanyaria la vida cosint bolsos moníssims de patchwork i monederets amb llunes índies estampades. I hauria trobat un noi o una noia que l'estimés de debò i haurien viscut junts a l'okupa fins que fossin prou grans com per adonar-se que una vida així no seria per sempre i llavors es comprarien un àtic des del que veurien totes les teulades de la ciutat i ella pintaria i ell faria les torrades cada matí després de fer l'amor a la dutxa. O potser no, potser no hauria trobat ningú, i seria la mar de feliç llevant-se cada dia a un lloc diferent del món sense saber què li passaria abans de tornar a ficar-se al llit, i cremaria Moccies i Espinoses fent una dansa ritual per allunyar els mals esperits. I hauria sigut conscient que un dia es faria vella i lletja i no li importaria en absolut; hauria sigut conscient de que la història havia de tenir final i que ella, igual d'especial que la resta d'humans, es moriria. I no li faria cap por. I seria feliç de collons, molt més del que hauria estat si no s'hagués atrevit mai a sortir de casa i a perseguir els seus somnis, hòstia, que per alguna cosa els tenia.
No?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada