Laura observa el fons de la seva copa amb les cames creuades i la mirada perduda. Espera el brindis. Un altre hauria interpretat com a paciència amorosa la indiferència que ella fa onejar com una bandera; jo gairebé li sento rugir l'ànima. Han sigut vint-i-cinc anys junts. Vint-i-cinc anys amb la mateixa persona, dormint-hi cada dia sense ni tan sols haver fet l'amor, notant com li augmenten les manies, tenint-hi converses repetitives i banals, veient com poc a poc es va convertint en un mesclum dels progenitors que tant repel·lia quan vam començar a sortir, tenint cada dia contacte amb una pell que s'afluixa i s'arruga i que cada dia em fa més fàstic. Evitant el contacte visual, alço la meva copa i mussito un parell de paraules que cap dels dos es creu. Fa un glop amarg, se li espanten els ulls i es desploma sobre el plat de cabrit fred.
Amb tota la tranquil·litat que el món m'ofereix per viure en la ignorància de l'al·lèrgia al cianur de la ara ja meva difunta esposa, agafo les claus i baixo saltironejant les escales. A baix, en un descapotable vermell tronat, m'espera Carme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada