9 de maig del 2011

Capítol trenta-dos: Conte enfadat ("L'última nit al bar")

Avui m'he llevat enfadada. Mira, a vegades passa; ningú és perfecte i jo menys, que ja sé que tinc molts defectes i moltes "coses a millorar" (que és una altra manera de dir defectes però sense que la persona que ho sent s'enfadi. Per què s'hauria de millorar una cosa que no és un defecte?), entre les quals això de llevar-me enfadada i no saber-m'ho controlar. Però bé, ja hi haurà temps, ells diuen que encara sóc molt jove i jo dic que si sóc tan jove deixin d'atabalar-me que ja faré les coses quan em vinguin de gust. Així que, com a bona persona que es lleva enfadada i que ja ha quedat clar que fa el que li dóna la gana, us explicaré un conte, el conte enfadat, que espero que sabeu extrapolar i que, en el cas que quan l'acabi jo mateixa m'adoni que és molt difícil saber de què va, ja us explicaré jo més explícitament, perquè estic cansada que tothom em pregunti pel tema només per xafarderia, pesats, que hi ha coses que al final cansen i espero poder oblidar això algun dia, que hi ha coses molt més boniques que m'agradaria recordar i que no puc, perquè aquest tema fa d'esponja, i sembla que totes les coses bones que em passen últimament (que són moltes) quedin xuclades per això, i només pogués assaborir-les una estona, tot just la que duren i poca més, que després vaig pel carrer i trobo gent i em puja la ràbia i se m'oblida tot. O sigui que som-hi, espero que quedi clar i que no n'hagi de parlar més: aquí va el conte enfadat.

«Van avisar amb una setmana de temps, quan el malalt agonitzava: "reserveu-vos el dia que ja li queda poc, molt poc". Va ser una setmana intensa, d'anar amunt i avall, de trucar per telèfon, de quedar amb amics per anar a prendre cerveses i recordar coses boniques estant tristos. I va arribar el dia en què moriria. Tothom ho sabia, que aquell dia seria l'últim que el veurien. I dic tothom, perquè realment va ser tothom: molta gent, molta, que havia vingut de lluny o que tenia molta feina o que havia anul·lat altres plans més temptadors que un comiat o que moltes coses; massa gent. Allò era un no parar. Els amos de la casa on es celebrava el comiat anàven de bòlit, però era bonic, tenia sentit. Hi havia algú que no hi era i que hi voldria haver estat, i n'hi havia que vivien aquella nit exclusivament per aquell algú, per poder-li explicar quan tornés com si fos la millor nit que s'havia viscut mai allà. Ho hauria pogut ser. Molts nervis, hi havia, i molta poca paciència. I també molta necessitat d'atenció i moltes coses que ja feia temps que es veien a venir i que tothom esperava que no passessin. Molt descontrol, al final. Una llàstima. Es van dir moltes coses en molt poca estona, coses molt fortes, coses que potser eren veritat o que potser no, però que no era el moment de dir-les: ningú pensava ja en el moribund, ni en la persona que no hi era però que aviat hi tornaria a ser? Ni una mica de pietat, hi havia, entre aquelles tantes altres coses? La qüestió és que no se sabia encara si tenien raó els uns o els altres, però va quedar clar que una de les poques coses que havien quedat clares era allò que va dir Murphy: si una cosa pot sortir malament, sortirà malament. I bé, vam predicar amb l'exemple.

El malalt, lògicament, va morir (però això és aigua passada i ara tots fem veure que som feliços i que no ens importa, que queda més modern).»

Em sembla que ja està. Voldria haver dit més coses però no serien del tot objectives, i no seria just. Tot i que en el fons tampoc m'importa massa la justícia, a mi, en aquest cas, però suposo que hi ha altres persones a les que sí. O sigui que això és tot. Em queda una mica d'espineta de continuar escrivint però tampoc cal, de moment. Diria que ha quedat clar. I si no, bé, em sap greu, però això és tot el que en penso dir.

No espero comentaris. Feu-ne el que vulgueu, d'això.

Diu que no sap què vol, que li fan mal els peus de tant anar amunt i avall.
Diu que no sap què vol, que no sap com mirar endavant.

Diu que està feliç.

7 de maig del 2011

Capítol trenta-u: Tulipes

Quan va sortir de casa estava molt enfadat; encara li semblava sentir el soroll del cop de porta fortíssim que havia fet en tancar. Dramàtic. I com totes aquelles vegades que s'enfadava i marxava de casa, va començar a pensar en què passaria al món quan ell es morís. No al món en general, és clar, sinó al seu entorn: la família, els amics, ELLA, els companys de feina, la gent que es trobava de camí al súper els dissabtes al matí. Va continuar caminant mentre hi pensava. La vida d'aquestes persones segur que canviaria radicalment, perquè tot i que no li feien notar cada dia, sabia que era imprescindible per les seves vides. O no? Sí. Quan truquessin a ELLA per dir-li que havia mort segur que no podria suportar tota la trucada: quan despengés el telèfon diria "sí?" amb veu insegura perquè no coneixia el número, llavors li dirien la notícia i ella no s'ho creuria, no deixaria de repetir "amb aquestes coses no es fa broma, em sent?", i després veuria que realment no era broma, que el seu gran amor s'havia mort tràgicament, i llavors li tremolrien els llavis i la gent amb qui estava hauria de córrer a agafar-la perquè estaria a punt de desmaiar-se, i no podria acabar d'escoltar el que li deien qui fos que trucava, i algun dels seus acompanyants hauria de penjar. Com que la coneixia sabia que es faria la forta, però no podria aguantar gaire la situació, i quan li anessin a donar el condol marxaria corrents a un altre lloc per poder plorar tranquil·la. Li costaria molt temps, superar-ho. Va girar cap a la dreta. Li diria ELLA, a la seva mare? La mare era una dona gran i soferta, però patiria molt, perquè seria la mort del seu fill preferit. Ell sabia que no s'havien de tenir fills preferits però també sabia que era inevitable tenir-ne, i segur segur que ell era el millor. Els seus germans eren els dos més petits; ell tenia una botiga de bicicletes i sortia els caps de setmana d'excursió per la muntanya sense avisar mai a ningú, i ella era una boja de poc més de vint anys que cada quinze dies canviava de parella i d'ofici. Els superava als dos, amb escreix. D'acord que tenia mala bava i que moltes vegades se li acabava la paciència, però segur que la seva mare l'estimava molt més que als altres. Patiria molt, pobra dona. No deu ser fàcil pair la mort del fill predilecte. Fos qui fos qui li digués a la mare, la mare seria la qui ho diria al pare. El pare era diferent. L'estimava, però no se l'imaginava plorant per ell. El pare l'havia renyat moltes vegades i li havia recriminat moltes coses. Segur que quan li diguessin que el seu fill havia mort s'adonaria de la gran persona que s'havia deixat perdre i aquest pes no el deixaria viure molts anys més; potser fins i tot el portaria al suicidi. Va continuar caminant cada cop més capficat. En mirar cap avall va veure una llauna buida i va començar a donar-li puntades de peu. Els amics ho passarien malament, també. Eren bons nanos. Anirien a donar el condol molt formals i es cuidarien que ELLA estigués bé. Al cap d'un temps també serien ells els que procurarien que ELLA tornés a sortir, que rigués, que busqués una nova parella... Potser no eren tan bons nanos. En qualsevol cas, segurament serien ells els que s'encarregarien d'organitzar l'enterrament. Seria un acte històric: la ciutat mai hauria vist tanta gent plorant i patint junta. Quina gran pèrdua seria, ell. Com que l'església quedaria petita, ho haurien de fer a la catedral. Potser les colles del seguici tradicional farien un ball en honor seu i tot. El capellà faria un discurs commovedor, on enfilaria totes les seves múltiples virtuts: un gran home, treballador, preocupat per la família, que sempre havia respectat i cuidat d'ELLA, amb un paper destacat a la vila pròxim a fer-li mereixedor de les claus de la ciutat (ja podrien donar-li les claus de la ciutat a l'enterrament, no?). ELLA aniria vestida de negre i quan la gent la veiés l'abraçaria fluix i marxaria ràpid. Va donar una puntada de peu massa forta a la llauna i la va llançar al mig del carrer. Malaguanyada. Quines flors li portarien a la tomba? Segurament crisantems; sempre havia sentit que als cementiris hi havia molts crisantems, que eren les flors de moda pels morts. Era una llàstima que mai hagués sortit l'ocasió de dir que les seves flors preferides eren les tulipes. Com li agradaven les tulipes, de debò! O els lliris, però els lliris eren unes flors que feien més per una boda que per un enterrament. I quina cançó sonaria? Ell voldria que sonés alguna cosa respectable, seriosa: l'Ave María de Schubert o el Nessun Dorma de Puccini estaria bé. A ELLA li agradava el Robbie Williams i potser faria que sonés Angels... La gent s'emocionaria molt. I l'esquela seria tan simple que impactaria. Va anar a buscar la llauna, perquè no hi havia ningú pel carrer i necessitava alguna cosa amb què desfogar-se. La gent s'adonaria que durant anys s'havien deixat perdre una persona meravellosa que estava al món per donar felicitat a tot el seu voltant i, en el cas de les persones que ja el coneixien, pensarien que no l'havien conegut prou. Seria un final digne, que commemorarien tots els anys. Glòria a ell!

Just en posar un peu a la línia més enllà dels cotxes que hi havia aparcats, quan s'acotava per agafar la llauna abonyegada, un camió se'l va endur per davant. I amb ell, els pensaments.

Ningú li portaria mai tulipes.

Pels imans que arrosseguen els meus pols
entre el jo d'abans i el jo que no sóc.

2 de maig del 2011

Capítol trenta: Adam tenia melic?

L'home que espera seu davant del telèfon des de l'última trucada, ja fa dies. Està segur que li va dir "ja et trucaré", i era de les que no trencaven les promeses; se'n devia haver oblidat? Fa un glop llarg al got de licor, ja amarg de per si, però ara més. Porta des de llavors fent-se preguntes existencials d'aquelles estúpides, com per què "separat" s'escriu tot junt i "tot junt" s'escriu separat, o per què les prunes negres són vermelles quan estan verdes, o si existeix alguna altra paraula per dir "sinònim", o per què els pilots kamikaze porten casc, o per què l'Ànec Donald té nebots si no té germans, o per què rebre les Pàgines Grogues t'alegra tant el dia encara que sàpigues que no les obriràs mai, o per què les ovelles no encongeixen quan plou però els jerseis de llana sí. Ara ja fa uns quants dies que no es mou d'on està assegut i mira el telèfon amb ànsia, intentant fondre'l. Per què no truca, per què? Potser li va dir "ja em plantejaré si et truco o no, però segurament sí, encara que tampoc no n'estic del tot segura i per tant no et puc donar una resposta definitiva, i hauràs de viure amb l'angoixa de saber si mai més tornaràs a tenir notícies meves, de si sóc feliç, de si ja resulta que realment no t'estimo"? No. Va dir "ja et trucaré", n'està convençut, i també era de les que no deien mentides (en tot cas, callava veritats, que no segons ella no era el mateix). Mira el telèfon amb ràbia, donant-li a ell la culpa. Quin desgraciat, el telèfon. Continua fent glops al licor, dolent de debò, que s'esfuma ràpid i ja ha arribat la cinquena ampolla. Se sent un zero a l'esquerra, i amb això li dóna per pensar que per què en aquest món fins i tot els zeros, per arribar a ser algú, s'han de col·locar a la dreta.

Salpar per començar,
trobar-nos en un punt, i aprendre a navegar.