Avui m'he llevat enfadada. Mira, a vegades passa; ningú és perfecte i jo menys, que ja sé que tinc molts defectes i moltes "coses a millorar" (que és una altra manera de dir defectes però sense que la persona que ho sent s'enfadi. Per què s'hauria de millorar una cosa que no és un defecte?), entre les quals això de llevar-me enfadada i no saber-m'ho controlar. Però bé, ja hi haurà temps, ells diuen que encara sóc molt jove i jo dic que si sóc tan jove deixin d'atabalar-me que ja faré les coses quan em vinguin de gust. Així que, com a bona persona que es lleva enfadada i que ja ha quedat clar que fa el que li dóna la gana, us explicaré un conte, el conte enfadat, que espero que sabeu extrapolar i que, en el cas que quan l'acabi jo mateixa m'adoni que és molt difícil saber de què va, ja us explicaré jo més explícitament, perquè estic cansada que tothom em pregunti pel tema només per xafarderia, pesats, que hi ha coses que al final cansen i espero poder oblidar això algun dia, que hi ha coses molt més boniques que m'agradaria recordar i que no puc, perquè aquest tema fa d'esponja, i sembla que totes les coses bones que em passen últimament (que són moltes) quedin xuclades per això, i només pogués assaborir-les una estona, tot just la que duren i poca més, que després vaig pel carrer i trobo gent i em puja la ràbia i se m'oblida tot. O sigui que som-hi, espero que quedi clar i que no n'hagi de parlar més: aquí va el conte enfadat.
«Van avisar amb una setmana de temps, quan el malalt agonitzava: "reserveu-vos el dia que ja li queda poc, molt poc". Va ser una setmana intensa, d'anar amunt i avall, de trucar per telèfon, de quedar amb amics per anar a prendre cerveses i recordar coses boniques estant tristos. I va arribar el dia en què moriria. Tothom ho sabia, que aquell dia seria l'últim que el veurien. I dic tothom, perquè realment va ser tothom: molta gent, molta, que havia vingut de lluny o que tenia molta feina o que havia anul·lat altres plans més temptadors que un comiat o que moltes coses; massa gent. Allò era un no parar. Els amos de la casa on es celebrava el comiat anàven de bòlit, però era bonic, tenia sentit. Hi havia algú que no hi era i que hi voldria haver estat, i n'hi havia que vivien aquella nit exclusivament per aquell algú, per poder-li explicar quan tornés com si fos la millor nit que s'havia viscut mai allà. Ho hauria pogut ser. Molts nervis, hi havia, i molta poca paciència. I també molta necessitat d'atenció i moltes coses que ja feia temps que es veien a venir i que tothom esperava que no passessin. Molt descontrol, al final. Una llàstima. Es van dir moltes coses en molt poca estona, coses molt fortes, coses que potser eren veritat o que potser no, però que no era el moment de dir-les: ningú pensava ja en el moribund, ni en la persona que no hi era però que aviat hi tornaria a ser? Ni una mica de pietat, hi havia, entre aquelles tantes altres coses? La qüestió és que no se sabia encara si tenien raó els uns o els altres, però va quedar clar que una de les poques coses que havien quedat clares era allò que va dir Murphy: si una cosa pot sortir malament, sortirà malament. I bé, vam predicar amb l'exemple.
El malalt, lògicament, va morir (però això és aigua passada i ara tots fem veure que som feliços i que no ens importa, que queda més modern).»
Em sembla que ja està. Voldria haver dit més coses però no serien del tot objectives, i no seria just. Tot i que en el fons tampoc m'importa massa la justícia, a mi, en aquest cas, però suposo que hi ha altres persones a les que sí. O sigui que això és tot. Em queda una mica d'espineta de continuar escrivint però tampoc cal, de moment. Diria que ha quedat clar. I si no, bé, em sap greu, però això és tot el que en penso dir.
No espero comentaris. Feu-ne el que vulgueu, d'això.