♫

Tinc gravades a la pell ferides de la guerra freda

i les nostres treves delirants.

(Aquí, més i millor)

Capítol setanta-tres: El dia de l'apocalipsi

El dia de l'apocalipsi el carrer feia olor de dònut i de sucre calent. Els ocells cantaven en ordre: primer les caderneres, després els rossinyols, més tard els canaris. Les flors s'obrien lentament per no ferir les gotes de rosada, que així podien caure suaument sobre l'herba, més verda que de costum. La gent caminava lleugera i se saludava somrient. El pa era tebi, l'aigua fresca, el tren ràpid, els llibres antics, la música alegre, les onades lentes i el trepitjar suau. El cel estava net i el sol brillava.

Va pensar que si tot havia d'acabar, millor que fos així.

I després tot es va fer fosc, fosc d'estrella.

♫

Content enfilo les escales del tren: 

és hora de tornar a casa!

(Aquí, més i millor)

Observació

Escriure és un bàlsam.

Capítol setanta-dos: Tinc dos arcs de Sant Martí davant de la finestra

Tinc dos arcs de Sant Martí davant de la finestra. Potser és un senyal. O potser no, però i què, a mi em fa il·lusió pensar que sí. Tinc dos arcs de Sant Martí davant de la finestra i una mena de malestar estrany a l'alçada de l'estèrnum, com una bala freda que de dia es mou i punxa i de nit es fa gran i pesa tant que no puc dormir. Tinc molta son i estic molt cansada, i la segona cosa no és conseqüència de la primera. És com si hagués tingut un elefant assegut a les espatlles durant molt temps i ara que ha marxat em costés caminar. Em passaria el dia estirada, rebolcant-me. Per què? No ho vull saber. Tinc dos arcs de Sant Martí davant de la finestra i ara que teclejo i de tant en tant aixeco la vista m'alegren. Quan era més petita vaig llegir un conte d'una nena que es trobava pel carrer un matí de primavera que era com un raig de llum brillant i que feia olor de flors, se'l posava a les espatlles i era una capa d'escalfor i d'alegria. Reclamo el meu matí de primavera! Que algú me'l porti, ja! Tinc dos arcs de Sant Martí davant de la finestra i sé que d'aquí una estona ja no hi seran (potser ja ni tan sols hi són ara) però me'ls estimo igualment perquè compleixen el seu cicle i perquè mai m'han dit que es quedarien per sempre amb mi. La naturalesa és sàvia i, a més, sincera; per això és preciosa. Tinc dos arcs de Sant Martí davant de la finestra i tinc un munt de coses boniques més que em fan ser la persona més afortunada i rica de l'Univers, però ara mateix em taparia amb mil llençols blancs i dormiria segles. 

♫

Em dius que el nostre amor només era el primer,

que un altre braç més fort t'abraçarà més bé.

A punt de ser record, claror de flor collida,

em dius que el nostre amor no sap trobar la vida.

(Aquí, més i millor)