El dia que va morir l'àvia es va adonar que no li havia ensenyat a escriure. La recordava, menuda, asseguda en aquella butaca de flors a la que ella amb prou feines arribava, i es recordava a ella mateixa, amb les mans molsudetes i suaus, com brioixos, tibant-li de les faldilles per poder escalar amunt amunt. Amb l'àvia no podien jugar a llegir contes, perquè l'àvia no en sabia. Era velleta i arrugada, i sabia fer els pastissos més bons del món, i li cantava cançons boniques que parlaven d'un soldat i de unos zapatitos de color café, però no podia llegir. No entenia les lletres. I per això, el dia que se'n va adonar, ella li va prometre que li ensenyaria a escriure. Però s'havia anat fent gran, i cada cop tenia el cap més ple de coses, de jocs, de grups de música, de vacances, de nois, de ràbia, d'amigues... els pensaments antics havien de deixar pas als pensaments nous, i així va ser com es va anar oblidant de la seva promesa. Fins aquell dia. El dia que va morir l'àvia se'n va recordar, de sobte, com si un llampec o un martell la fessin trontollar. L'àvia s'havia mort sense poder llegir mai una revista mentre esperava a la perruqueria i sense poder llegir mai contes als néts que van venir després. Li va saber molt greu; sabia que l'àvia l'havia perdonada (perquè l'àvia era tan dolça!), però ella havia trencat la promesa, i això no es fa. Va plorar molt; va plorar tant que al final sabia que ni ella mateixa, que sabia escriure, podria explicar mai per què plorava. Perquè va resultar que també en aquells dies, els dies que van venir després del dia que va morir l'àvia, es va adonar que no havia acomplert cap de les promeses que s'havia fet quan era petita: no havia volat en globus, ni havia trobat un esquirol al bosc que es passaria el dia a la seva espatlla i que seria molt simpàtic, ni havia anat a viure a París, ni havia après a fer els pastissos de l'àvia que ara ja mai aprendria a fer...
(Final obert)
