L'Enric diu: "Amor d'ultramar"

- “Ciao *****!, que grande te has puesto”

- “Santiago! Y tu con menos pelo!”

Sis anys havien passat des de la nostra última trobada. Ens hem retrobat com dos cosins, conciutadans, qualsevols.

L’afecte, la complicitat, les rialles, pròpies d’una família normal i corrent; els milers de kilòmetres i els quatre fusos horaris s’esbaeixen, l’amor d’ultramar omple cada racó del petit poblet de mar. Ja tots els contratemps que ens mantenen en continents diferents no han passat a ser més que una dissortada anècdota, avui no serà així.

El dia d’avui serà un oasi en els records que compartim, qualsevol rialla o anècdota serà explicada amb inapropiada il·lusió quan torneu a casa; que les coses més quotidianes esdevinguin les més especials, avui hem tornat. La complicitat esdevé innegable des del primer minut de partit, les divagacions i els futurs plans conjunts comencen a fluir, arreglem el món en un cafè.

És quan començo a pensar que l’adéu serà difícil de digerir, que un nus a la gola ens prendrà totes les paraules per ofegar-les en el silenci que precedirà el comiat. S’esgota la pròrroga, s’ha acabat; sense adonar-nos-en ja ens hem donat l’esquena, sabent que no ens veurem les cares fins d’aquí uns anys. Partim de l’oasi de nou amb les energies renovades, amb nous records inspiradors, amb imatges que recordarem fins la pròxima trobada; tornarem a delegar en l’amor d’ultramar, per un temps.

Enric

♫

I callat sé que saps que amb tu sóc de veritat.

Em portes i jo em deixo...

(Aquí, més i millor)

Capítol noranta-vuit: Confessió

No sabia si podria tornar a sentir-se tan, tan feliç com ho era en aquell moment. Tampoc abans havia sabut que algú pogués contenir dins del seu cos tanta felicitat sense explotar, ni que el temps pogués tenir la consistència d'un xiclet, ni que l'infern pogués assemblar-se tant a un rellotge sense agulles. No sabia moltes coses; de fet, només en sabia una: tenia por. Molta. Moltíssima. Potser per primera vegada a la vida en tenia tanta. "Què passaria si...?" era la frase que invocava tots els dimonis del món. Tenia por de que el moment passés i la seva existència estigués condemnada a ser la buida i predeterminada que sempre havia esquivat. Néixer, créixer, reproduir-se i morir; tot, sense ni una gota de sal ni d'emoció.

Va pujar a la finestra i va obrir molt els ulls: volia veure bé tot el que estava a punt de deixar. En el moment del salt es va empènyer una mica amb les mans contra el marc per donar-se força, per dir-se que el que hagués de ser havia de ser ja, ara mateix. Va caure al buit i no hi va caure: quan tot just s'havia precipitat un parell de metres, les papallones que feia dies que li rondaven la panxa la van elevar cap al cel.

♫

Em quedaré despert.

Recordo el que em vas dir.

(Aquí, més i millor)

Capítol noranta-set: Al mar

Avui t'enyoro. No sé ben bé per què, ni a quin nivell. No és que hagis marxat lluny, ni tan sols és que no hi siguis. No és que no t'hagi vist durant molts dies o que faci temps que no parlem. No és que els dies passin sense que me n'adoni, ni que siguin més curts o més clars o més càlids. No és que m'agradi l'autotortura ni que estigui buscant maneres de flagel·lar-me sense flagell. No és que hi hagi hagut un somni o que hagi tornat un record concret. No és que m'ho hagi proposat, t'ho prometo.

Necessito mar.

♫

I jo li he preguntat "Com està l'amic que han deixat?",

i està encantat de la vida!

Quan la cosa no va val més deixar-ho estar,

no furgar en la ferida.

Són instints.

(Aquí, més i millor)