Capítol cent cinc: Dos ocells d'un tret

Tinc un conte, aquí, a la punta dels dits. Batega i fa zum-zum. Però no sé si sabré explicar-lo...

Imagineu que és tot fosc, ben fosc, fosquíssim. És una foscor més profunda que la d'una nit sense lluna ni estrelles, i més trista que el silenci que hi ha a la gran ciutat. Imagineu que la foscor us brolla de tots els porus  i que ho embruta tot com si fos quitrà: el greix se us enganxa a la pell i l'olor intens a la pituïtària: us costa respirar. Imagineu que la foscor no ve d'avui ni de la setmana passada; imagineu que ja fa temps que ho inunda tot i tot just us n'esteu adonant ara.

Imagineu que no és tan tràgic (o imagineu que potser sí).

Imagineu, enmig de tota aquesta negror, una llumeta.

I de cop el món que s'activa i que es torna a posar en marxa, que les fàbriques engeguen les màquines i que les botigues aixequen les persianes, que els cotxes donen gas i arrenquen ràpid, que les escoles obren les portes i milers de nens omplen el carrer de crits i de plors perquè fan veure que no volen tornar a classe, que les platges s'abarroten de gent boja per un parell de metres quadrats de sorra per plantar la tovallola i la nevereta, que als mercats arriben els proveïdors i que les peixateres anuncien peix fresquíssim i els gitanos de l'últim pis packs de calces i mitjons baratíssims, que és Sant Joan i esclaten petards i que és Nadal i canten cançons sota els fanals i que és Carnaval i sonen espanta-sogres, que el carrer s'omple de mil sorolls diferents, i que les llums del concert tornen a encendre's i a il·luminar el públic

i que, un altra vegada de cop, el món s'atura. Ja no veieu la noia que havíeu vist (n'esteu convençuts) un parell de files més endavant, una mica cap a l'esquerra. Enmig de tanta claror, ja no distingiu la brillantor de la llumeta ni noteu l'olor dolça que seguríssim que feia. Ja no veieu l'espurneig de l'arracada.

I de nou tot és fosc, ben fosc, fosquíssim.

En el vostre cicle, entreu de nou en òrbita al voltant de la negror buscant una pampalluga que pressioni el play. I així anar fent un repeat, repeat, repeat etern. O fins que la música pari.

♫

És un joc al capdavall.

(Aquí, més i millor)

Capítol cent quatre: Foc!

"Abans, tot això era camp". Les històries dels meus avis sempre començaven amb aquesta frase, i mira que ara em sorprèn estar parlant jo així perquè m'havia jurat i perjurat que mai ho faria. Encara serà cert que tot torna i que la història, eterna i tristament, repeteix constantment el seu cicle. Ara vull que m'escoltis atent i sense fer la cara de badoca que devia fer jo quan els avis m'explicaven els seus contes fantàstics d'una infantesa dura i bucòlica, perquè, en aquest cas, el conte no serà bonic. Estàs a punt? Doncs atent: abans, tot això era bosc. Sí, ja sé que sorprèn i que tu de boscos n'has vist pocs, però saps a què em refereixo, no? Pins i alzines i faigs i algun roure. Ocells, esquirols, bestioles petites i alguna de més gran. Boscos. Vida. Sempre m'han encantat els boscos i la vida. M'agradaven els boscos quan feia sol i la llum s'escolava entre les branques i l'ombra de les fulles es retallava les unes contra les altres i se sentia el piu piu dels ocells i seies a la soca d'algun arbre i simplement estaves allà. M'agradaven els boscos a l'hivern i enyoro caminar entre els troncs pelats amb el nas vermell i les mans glaçades perquè no les podies amagar a les butxaques per si relliscaves i queies; quan camines per un bosc a l'hivern, pots escoltar el silenci. M'agradaven els boscos els dies de pluja, i m'agradaven encara més l'endemà, quan la terra feia aquella olor intensa de moll que t'inundava tota i que era sens dubte la millor olor que havia sentit mai.

Aquest matí he vingut caminant fins aquí, m'he estirat i he respirat profundament, fondíssim. He escoltat el vent i m'he apartat de la cara la pols i la cendra que arrossegava. He tancat els ulls i he buscat aquella olor, la meva olor de vida. Però no l'he trobat.

♫

Pare, on no hi ha flors no es fan abelles, ceres ni mel.

Pare, que el camp ja no és el camp.

Pare, demà del cel plourà sang.

El vent ho canta plorant.

(Aquí, més i millor)

Capítol cent tres: Estiu (I, II, III)

I

Les migdiades d'estiu són mandroses i calentes, i si tens sort s'allarguen fins a morir. Caus al llit a càmera lenta i et despertes perquè els rajos de sol ja et cremen, i parpelleges unes cent vegades, i mires el despertador i penses que no pot ser i que no són maneres, i somrius, i obres bé les mans i estires els dits fins que la membrana finíssima que els uneix fa mal, i acluques els ulls fins que es barregen sol i pestanyes i veus el món a ratlletes, i et regires al llit... i et tornes a adormir.

II

Els vespres d'estiu són grocs com de camp de blat i daurats com de sol. O potser hauria de dir grocs com de sol i daurats com de camp de blat? Tant se val. A mi m'agrada quan el cel es torna rosa i els núvols queden amb la silueta ben retallada; és un cel de cotó de sucre que algunes vegades miro des d'alguna muntanya no gaire alta i que em fa pensar que m'agradaria estar a un parc d'atraccions antic o en un penya segat amb aire salat o a sota d'un arbre enorme amb un llibre amb les pàgines ben cruixents.

III

Les nits d'estiu són.

♫

Quatre o cinc nits que no hi eres i jo buscava un altre petó;

en volia robar un altre.

No s'ha dit des de la primera impressió.

(Aquí, més i millor)