Capítol vint-i-cint: La vida, com Pollock

Li agradava la vida entesa com una obra de Pollock. Tota energia, tota garbuixos. Tota contrastos impossibles: passar de la felicitat més extrema dels colors foscos a l'angoixa i a la ràbia dels colors brillant; això en sí era també un contrast important. On la gent veia taques, hi veia guerres, pèrdues d'amics, un viatge, aquella nit infinita, les postes de sol al mar de tardor. Hi veia somriures i estrelles, alguna creu, tot perfectament lògic dintre del fil d'aquell embull de fils de pintura. "Abans de morir", es va dir un dia, "pintaré un quadre com aquest". Pollock devia haver marxat del món tan en pau amb ell, tan alliberat...