No sé per què m’agrada tant el Delta de l’Ebre. Potser és per tradició, per haver-hi anat sempre des de ben petita. Potser és per la tranquil·litat d’aquest desert de dunes, pels colors de les ales roges dels flamencs quan sobrevolen el riu al capvespre, pel soroll dels mosquits i del vent entre les canyes. Potser és per tots els records a les platges, a les parades de molinets de colors i samarretes, als miradors. Potser és perquè tinc molts llibres plens de sorra, d’aquesta sorra que pica fort, que es barreja amb la sal, que se t’enganxa i que no acaba de marxar mai. Potser és perquè és l’únic lloc on estic en pau, perquè d’acord que la ciutat és bonica, d’acord que a la ciutat hi tinc els amics, d’acord que la ciutat té els seus racons màgics, d’acord que a la ciutat el temps s’omple de pressa... però el Delta és el Delta.
Potser és perquè cada cop que hi torno està igual, però tan tan tan diferent!
Crec que mai havia vist una cosa tan trista com la Punta del Fangar arrasada pel mar.
quèeeeeeeeeeeeeeeeeeeee??????? q és això de la punta del fangar arrasada?? en serio????
ResponEliminamira que m'estava agradant molt el text, i l'havies d'acabar així... =S
Marina, què has fet ja!?
ResponEliminaNo, jo no he fet res... Però el mar s'ha endut tot el camí que hi havia per arribar al far, i ara no s'hi pot anar (a no ser que tinguis molta fe i hi vagis caminant, és clar...).
ResponEliminael mar mou dunes, però la fe mou muntanyes!! XD
ResponElimina