2 d’abril del 2013

Capítol cent vint-i-dos: Quarts de quatre

Avui, ara, enyoro París. Potser per primera vegada des de que he tornat l'enyoro de debò, amb aquesta intensitat, aquesta tristesa i aquesta ràbia, i també amb aquesta mica d'impotència il·lusa per no tenir les cames prou llargues per tornar a plantar-me allà amb un parell de passes; no sé per què. N'enyoro els carrers de pedra que es convertien en miralls amb la pluja del capvespre. N'enyoro les baranes de ferro colat de cada balcó i les teulades blaves; enyoro mirar amunt i trobar-me-les, allà, estant. N'enyoro els sorolls i les paraules que no entenia. N'enyoro les cafeteries, petitetes, de fusta, plenes de sofàs atapeïts i de soroll de culleretes i del passar pàgines dels diaris, de converses que no m'importaven. N'enyoro les esglésies al migdia, quan estava sola i eren un paradís de colors que ballaven, sense déus i sense tonteries, només amb aquella calma que t'esclafava com un nòrdic de plomes. N'enyoro l'escriure, aquell munt petit de pàgines que vaig omplir de lletres que dubto que mai surtin a la llum però que van ser les que em van ensenyar a tornar a respirar. N'enyoro els "Comment ça va?" i poder dir que ça va très bien, i sentir que per primera vegada en moltíssim temps començava a ser veritat. Ça va très bien, très bien... mieux que jamais. N'enyoro la solitud, l'aïllament voluntari, aquest desentendre's de tot el que semblava que era tant important i que ara veig que no, que o ho és molt poc o gens; la desconnexió. N'enyoro el no estar pendent de la gent, del què faran, del què diran i de totes aquestes merdes que no vull que em tornin a atrapar. N'enyoro la llibertat, l'ara estic aquí perquè jo vull amb qui vull fent el que vull sense fer mal i sense que ningú n'hagi de fer res. N'enyoro les històries i totes les coses que em quedaré per mi, perquè potser sóc una egoista, però i què. N'enyoro la inspiració o aquells rampells de no sé què, de crear, de saber com fer-ho i per on començar, de decidir menjar-me el món amb una càmera i una llibreta.

N'enyoro, més que res, enamorar-me. Alçar els ulls i veure alguna cosa nova, qualsevol tonteria, el que fos, algun detall, algun edifici, alguna persona, i poder-me'l quedar mirant durant una estona i pensar: "Ei, no et conec de res, i segurament no et tornaré a veure en la meva vida, però siguis qui siguis, només per estar aquí, ara, en aquest conjunt, sota el mateix cel, crec que t'estimo". I marxar. I que res no hagués canviat, només jo.



I m'he adonat que sí, que és veritat el que sempre he sospitat, que vaig néixer tard i que alguna part de mi pertany a alguna època anterior a la que m'ha tocat viure. Però ara ja no és que pensi que em hauria hagut de néixer durant els vuitanta, ara és que tinc clar que el meu jo real viu al segle XVIII, i que sóc una romàntica, però de les del Romanticisme. Que hauria d'haver viscut per adorar les tempestes i la nit, les ruïnes i els cementiris silenciosos, la llibertat, la nostàlgia com a forma de vida, l'amor sense sentit ni recolzament. Aquell morir-se per viure.



I tot i així, quan ara i aquí em pregunten els com ha anat i els què tal va tot, mentre responc els molt bé pertinents dins del cap em ressonen els "ça va très bien, mieux que jamais". I és completament cert, i és bonic, i ja no fa mal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada