Quan la madrastra disfressada de bruixa li
va atansar la poma enverinada la Blancaneus no va dubtar ni un segon a
agafar-la, perquè ella era així: estúpida fins el punt de no sospitar d'una
vella ja de per si sospitosa que es presentava durant l'hora de la migdiada a
una caseta secreta d'un bosc perdut per regalar-li una fruita a la que, a
més de les referències bíbliques no precisament positives, només li faltava un
cartell amb una calavera i llums de neó anunciant el perill imminent. La va fregar
contra la tela gastada de la faldilla fins que va aconseguir arrencar un parell de centelleigs de la pell vermella i tibant, perillosa, i hi va clavar una bona mossegada.
Lògicament, va caure rodona a terra mig minut després, i si hi atansaves
l'orella la podies sentir respirar lenta i feixugament, amb petits roncs, com
un porquet.
Els nans van arribar més tard, cap al
vespre, carregant entre cada dos un cabàs curull de diamants i altres pedres
precioses. Des de mig camí sospitaven que alguna cosa no anava bé perquè no sentien com els venia a buscar pel bosc la flaire del sopar promès que els acaronava com una mà
temptadora de fum blanquinós que cantussejava "veniu, veniu"; en
arribar a la seva casa, però, la fúria va esdevenir palpable: tenien gana. El
Savi va clavar una puntada de peu al braç de la Blancaneus i la mà, que fins
llavors li reposava sobre el ventre, va xocar amb el terra amb un cop sord del
que ningú va fer cas i el canell va quedar doblegat en un angle estrany. Fins
i tot el Mudet, quan es va assegurar que ningú el mirava, es va acostar a la
cara de la noia i gairebé nas amb nas li va etzibar, ben fluixet, perquè no el sentissin:
- No et tornis a ficar al meu llit, gossa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada