Observació

No m'agraden els contes que estic escrivint últimament. Potser perquè no són contes.

Capítol cinquanta: Gelosia

Els vaig veure al mateix port on estava asseguda quan vaig fer la foto. L'avi portava agafat de la mà al nen més petit, que amb l'altra mà, la que tenia lliure, enlairava un avió de plàstic groc. Corrien els dos, maldestres, ensopegant amb les llambordes mal col·locades del terra. Corrien com si fossin cadells que feien les primeres passes. De tant en tant, l'avi, amb l'excusa de cordar-li les sabates, el feia seure al mur baix de pedra que feia de barana, i així li feia pessigolles, descansava, respirava amb una mica menys de dificultat. Després hi tornaven. El nen s'agafava amb una mà a un fanal, girava ràpid i, quan es deixava anar, intentava caminar en línia recta. L'avi reia, amb una veu que sonava a caramels de menta, tabac de pipa i novel·les de cowboys. Caminava com un pingüí darrere el nen, l'abraçava per l'esquena, l'alçava, li feia petons a la galta, li esbullava els cabells, reien els dos.

L'altre nen, un parell d'anys més gran, caminava al darrere, donant cops de peu als bocinets de llamborda que s'havien trencat, una mica com ell, que es feia petit però no perquè s'encongís, sinó perquè poc a poc també es trencava.

L'altre nen, un parell d'anys més gran, caminava al darrere, donant cops de peu als bocinets de llamborda que s'havien trencat, una mica com ell, que es feia petit però no perquè s'encongís, sinó perquè poc a poc també es trencava, fins que va alçar el cap enfadat i va córrer (ell, ràpid de veritat), va esquivar l'olor de vell de l'avi, va prendre l'avió groc de plàstic al seu germà i el va empènyer per damunt del mur de seguretat del port. A l'aigua. O potser més lluny.

♫

Ara ja ets gran i encara estàs buscant l'encaix.

(Aquí, més i millor)

♫

Menuda, entre goig i pena,
abraçat contra el poema que llegeixes d'amagat.




(Aquí, més i millor)

Capítol quaranta-nou: Autobiografia abstracta (o no) (o sí, vaja)

Enfadada va agafar la copa, que fins deia poca estona havia estat plena d'un vi de color sang, i la va estavellar contra el terra. Va cridar (a la copa, però no per a la copa) que n'estava farta, que al final devia ser veritat que els homes mai maduraven, i que per estar així més li valia embolicar-se amb un nen de tres anys, que com a mínim quan no entenia alguna cosa plorava i demostrava sentiment, encara que fos un d'aquells que tant odiava com eren el desconcert o la indecisió. No ho sé ni m'importa. L'hauria escanyat. En comptes d'això, però, es va acotar i va començar a recollir els bocinets de vidre, que després va col·locar ordenadament al fons de la paperera. Ben amagats. Com que no ho podia explicar a ningú, millor que tampoc ho sabés ningú. Amagats, amagats, amagats...

♫

Si no fossis tan petita et trobaria cada dia.

(Aquí, més i millor)