Capítol quaranta-vuit: I mentrestant, cremaven núvols

La xemeneia, de totxo, alta, com un cap que sobresurt pel damunt de la gentada i pot observar l'horror des d'un altre punt de vista, deixava anar avorrida bafarades de fum. El gris s'escampava per sobre de les teulades i sumia la ciutat en una claror apagada, d'ombra, pitjor que la foscor. Si algú hagués estat allà dalt hauria pogut veure el que veia la xemeneia. Una dona gran amb l'esquena encorbada i les cames gruixudes que arrossegava un carro de la compra de color blau vell, cansat pels anys, les rodes tortes. La caixera que l'havia atès que repicava amb les ungles pintades de rosa sobre el mostrador, fent llambregades al rellotge de plàstic del damunt de la porta i calculant l'estona que trigaria a arribar a la facultat. L'encarregat del súper, que es cargolava el bitgotet mentre parlava pel telèfon amb la seva dona i mirava una foto d'una rossa escultural que veuria aquella nit, mentre estava a la misteriosa reunió que li impedia sopar a casa per cinquè dia consecutiu. La dona, un parell de carrers més enllà, que bressolava un nadó que plorava, mentre subjectava el telèfon amb la barbeta contra l'espatlla, mentre a ella també se li escapaven algunes llàgrimes, i mentre el noi del bloc del costat donava cops contra la paret de paper de fumar per reclamar un silenci que no arribaria. L'estudiant de piano que feia dies que no podia dormir pensant en una noia, i que donava la culpa de no poder acabar la simfonia a la criatura ploranera de la veïna. La noia, que aprofitava ara que el seu company no hi era per repenjar-se a la barana i aplicar-se gel al blau incipient de l'ull dret, que coïa, mirant de reüll l'armari entreobert on es podia veure tota la roba que mai s'atreviria a posar en una maleta abans de fugir corrents d'allà. El seu company, que tot i ser tan d'hora ja seia a la barra del bar demanant un gintònic darrere l'altre, agafant del braç la camisa llardosa del cambrer i fent-li aguantar la història de la seva (deia) amarga existència. El cambrer, que netejava una vegada i una altre un got amb un drap brut, mirant les bossetes de pols blanca que deien que feien volar que amagava sota la barra, esperant que vingués algun client que amb una sola venta superaria el seu sou net mensual. El client habitual, que, fart de la seva vida, s'encanonava una pistola a la boca oberta, lamentant no haver pogut acompanyar per enèsima vegada la seva mare a comprar, i que visualitzava (amb l'esquena encorbada i les cames gruixudes arrossegant un carro de la compra de color blau vell, cansat pels anys, les rodes tortes) abans de dir l'últim adéu a aquest món, amb els ulls tancats, covards, rendits, potser agraïts. El tret va sonar fort i va recórrer els carrers estrets i mandrosos de la ciutat fins arribar a vibrar a l'oïda d'una parella asseguda en un banc, que es separaven i es miraven als ulls, feliços, després d'un petó llarguíssim.



La xemeneia va continuar deixant escapar nuvolades de fum, indiferent a tot.