Enyoro les bambes amb llumetes als talons i els anoracs grossos de colors amb estampats lletgíssims. Enyoro els quaderns de dibuixos en blanc esperant ser pintats i les pàgines fines i rugoses. Enyoro els disquets, el soroll que feia Internet quan es connectava, robar les boles dels ratolins de l'escola. Enyoro els trolls i aquella demo que en teníem, que només et deixava avançar una pantalla. Enyoro els tazos, els gogos i les figuretes dels ous Kinder; enyoro el tamagotchi que mai em van comprar. Enyoro les malles, les ronyoneres de plàstic, les faldilles horroroses que m'havia posat ma mare. Enyoro els cassettes de Disney amb contes, i els walk-man i els disc-man. Enyoro els pentinats de bolet, tallats a raig. Enyoro els collars, aquells amb xapetes de ferro i aquells altres que anaven arrapats al coll i que feien sanefes. Enyoro les pel·lícules. Enyoro aquelles jaquetes de llana massa grans i que feien boletes. Enyoro els contes de l'Enyd Blyton i un fort indi que la meva àvia guardava de quan el meu pare era molt petit, destrossat i ple de figures pintades gairebé totes d'un sol color; no se'ls hi distingia la cara i això era encara millor perquè te la podies imaginar. Enyoro la bossa per portar l'esmorzar a l'escola. Enyoro el jardí, les pistoles d'aigua, la flor loca i la bomba loca. Enyoro una bicicleta blanca i rosa amb rodetes, i després sense. Enyoro que les coses molin cantidubi i que siguin guais del Paraguai, i parlar inglish pitinglish, i que tranqui no te pongas nervi que hay confi, i a la cola Pepsicola, i que a mi tot plin perquè duermo en Pikolín, i anar a donar un voltio, i okey makey, i ni falta que me apetece (què collons ens volien dir amb "ni falta que me apetece"!?), i hola caracola. Enyoro les ulleres de pasta amb vidres de cul d'ampolla i les gomes de cabell dobles, de colors i amb ninots de ceràmica. Enyoro les Spice Girls i els Backstreet Boys, i California Dreams i Punky Brewster. I les caniques, que es deien així: caniques. I Dragon Ball Z i l'Arale, que mai em van agradar. Enyoro Sonic, i Mario Bros, i una maquinota que ens deixaven fer servir de tant en tant per seure davant la tele i matar bolets i aixafar blocs. Enyoro que m'amenacessin amb portar el dinar a l'escola si no me l'acabava. Enyoro aquell puto pallasso que vaig veure de casualitat, que sortia de les clavegueres i que feia alguna cosa amb uns nens i uns globus. Enyoro (o quasi) la Leticia Sabater i tota la seva quantitat industrial de marchaaaaa. Enyoro les Tres Bessones i el Silvan; quedava cada dissabte amb el veí de la meva àvia i esmorzàvem mentre el miràvem en silenci. Enyoro els Mikolápiz i la ràbia que em feia que el tros de xocolata fos massa petit. Enyoro els Phoskitos i els Bollicaos, i els cromos i les calcomanies. Enyoro posar un pal al Petit Suisse i posar-lo al congelador. Enyoro les motos i els dofins de l'entrada de les botigues, i aquelles màquines de ganxos i boles de plàstic, i les figures de fireta que duraven dos dies (però quins dos dies!). Enyoro els telèfons de rodeta. Enyoro els Pinypon, i les Barriguitas, i les Barbies, i jugar a fet i amagar els diumenges a la tarda per casa. Enyoro la Herencia de la Tía Agata i el Magia Borrás. Enyoro Space Jam i els Power Rangers (jo era la Kimberly, que era rosa). Enyoro aquella impaciència per veure algú i explicar-li alguna cosa, perquè no hi havia opcions per fer-ho de cap altra manera. Enyoro els flubbers verds i fastigosos. Enyoro el Pacman i el Pinball. Enyoro totes aquelles sèries de cap de setmana, que començaves a mirar des de molt d'hora. Enyoro el soroll de la ràdio, així de fons, mig difuminat, amb interferències.
Enyoro totes aquestes coses, i més, i de la meitat amb prou feines en tinc un record nítid. Però, tot i així, no m'acaba de marxar la sensació cada cop més pesada i persistent de que les coses abans eren més fàcils i de que, definitivament, vaig néixer tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada