Aquesta és la història eterna dels enamorats. Sempre va igual: un estira i arronsa constant.
Ella no és tan innocent. Té clar que s'ha penjat d'ell precisament per aquesta resistència absurda que està oposant. Sap que si li hagués dit obertament, entrega total, després de la follada quinze potser se n'hauria cansat.
En tot cas, sempre queda el dubte. I si fos l'home de la seva vida?
El cert és que li agrada, que n'està enamorada, que s'hi sent enganxada. Potser l'home de la seva vida no existeix.
Ella sempre havia pensat que l'amor era estimar. Però amb ell va descobrir que també pot ser deixar d'estimar. Obligar-se a deixar d'estimar.
Perquè ell ho necessitava així.
Ella ho hauria abandonat tot per ell. O almenys això creia. Però ell escollia la dona.
Quin mal fa quan estimes algú que et correspon però es frena. Algú que s'esforça a no mostrar-te que t'estima perquè sent que es deu a algú altre per les raons que sigui.
Amb ell va descobrir que estimar també és deixar d'estimar i aleshores no li escrivia, no li contestava els e-mails, ni els sms, o bé ho feia de manera freda, professional, distant. Però aleshores ell tampoc ho portava bé.
És bo escoltar el que diuen les plantes després de regar-les. Les plantes sempre parlen. Si pares l'orella, pots sentir el seu murmuri després de rebre l'aigua. La respiració de les plantes. Diuen MÉS! En vull més!
Com tots, com tothom.
Volem més aigua, volem més llum, volem més de tot el que es bo. Però quan ho obtenim la felicitat ens ofega, ens fa por, ens col·lapsa.
Hi ha plantes que moren ofegades de tanta aigua. A elles se'ls nota immediatament, perquè les fulles se'ls podreixen.
A les persones sovint no se'ls nota per fora. De fet, moltes persones, les que no escolten les plantes, tampoc s'ho noten per dintre. I això és perillós, molt perillós. Perquè un dia moren i no se sap per què, o no se sap de què. Malaltia greu. NO! S'HAN OFEGAT!
Haurien d'haver escoltat els cactus.
(...) Ella regava, regava molt. I escoltava el que les plantes diuen després de regar-les... Prou! Oblida't d'ell. Fes la teva vida. Respira fons. Tot el que et passa és fruit del pànic: l'addicció als sms, als e-mals, a fer-ho als lavabos. Deixa que ell faci el seu camí. No et convé. Deixa que resolgui les seves guerres tot sol.
[SÓC AL LLIT. LA SÍLVIA MIRA LA TELE.
I ARA MATEIX ET VOLDRIA TENIR AQUÍ.
NO T'HO VOLIA DIR. BÉ, FINALMENT HO HE FET.]
[SEGUEIXES ENAMORAT DE MI?]
[DIRIA QUE SÍ. I TU?]
[JO SÍ. SENSE EL DIRIA.]
(...) El que passarà a partir d'ara només ho saben les plantes. Ho saben els cactus, per ser més exactes, que parlen menys perquè no se'ls rega tant. Per això si diuen alguna cosa és fruit d'una llarga reflexió.
El límit exacte dels nostres cossos,
Iolanda Batallé Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada