M'agrada estar malalta només per aquella sensació que notes a les galtes, com mil formiguetes juganeres i tendres de sol, quan surts al carrer per primera vegada després d'uns dies tancada per les parets de casa. M'agrada tancar els ulls enfadada, badallar, estirar tots els dits i descobrir-me ossos que ja havia oblidat que existien. M'agrada estar tota cruixidia i pensar que això té cura.
3 de gener del 2011
2 de gener del 2011
Capítol dos: Embarbussament ("Escric que escric que escric, però no per què escric. Escric?")
Si de debò hagués d'escriure el que penso deixaria de pensar en el que no vull escriure, i llavors escriuria coses que seria millor que mai haguessin estat escrites, perquè quan la gent llegeix espera que el qui ho ha escrit digui exactament el que ell vol saber. Però si jo escrivís les coses que penso, segurament no serien el tipus de cosa que una persona vol saber. Jo escriuria desitjos, passions, odis, somnis i paraules inventades. I això, o no interessa o ofèn. Ho escric?
De tota manera, si no puc escriure el que penso perquè no és el que es pensen que escric perquè ho penso (és a dir, si escric coses que no penso penso bé, però si no, millor que no escrigui), perquè escric que un lloc que la gent que ho llegirà no voldrà que ho pensi? Podria escriure-ho en llibreta, però llavors la gent no ho sabria. Encara que de fet potser seria millor que no ho sabessin i que jo em quedés sense saber les opinions. Opinions que, d'altra banda, segurament tampoc voldria escoltar perquè contradiurien el que jo penso i, encara que penso que és important saber què pensa tothom, hi ha coses que (repeteixo) és millor continuar sense saber.
O sigui que bé, sí, em penso que escric.
Conclusió: les coses que escric aquí, no les penso; les que penso, no les escric. Escric?
1 de gener del 2011
Capítol u: Propòsits, promeses i desitjos ("Jo voldria...")
Vull que quan et llevis cada matí respiris fort tres vegades i t’omplis els pulmons de l’olor de primavera que s’amaga a qualsevol racó fins i tot quan és hivern. Vull que quan obris els ulls vegis el blanc i el negre, però també tots els colors intermedis, i que t’adonis que no tot és tan radicalment diferent com sembla a primera vista. Vull que facis el camí cap a on sigui acariciant tot el que trobis al teu pas, que t’acostumis a entendre que a sota de la rugositat d’una escorça s’hi entén el cor suau i fràgil de l’arbre viu. Vull que tastis tots els sabors, que res t’amargui tant que no siguis capaç de tastar-ho mai més. Vull que escoltis, però prefereixo que sentis. Vull que arrenquis a córrer i notis el vent a la cara; vull que, quan d’aquí a uns anys ja no puguis fer-ho, intentis no oblidar aquesta sensació de llibertat. Vull que conservis tots els records, perquè diguin el que diguin no només s’han de guardar les bones estones: és important saber qui som per saber on anem, i és important saber què no ens agrada per saber què preferim. Vull que somriguis com a mínim cent vegades al dia, i que cada nou somriure sigui més gran que l’anterior.
Però per sobre de tot, vull que tu vulguis fer tot el que et demano. Vull que tinguis sempre reserves d’alegria i força, vull que caiguis poc i que t’aixequis molt, vull que t’il·lusionis sempre com la petita nena gran que seràs sempre per mi. Vull que visquis i que mai res t’impedeixi ser qui ets, o qui vols ser.
♫
I ara corre i trenca l'aire que respires avui i et fa viure el moment
com si fossin tots els instants que la vida ens regala avui...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)