Capítol cinquanta-dos: Ales

En Peter va conèixer la Mary quan sortia del súper. Duia una d'aquelles bosses de paper marró sense nanses, que fan que les hagis de dur abraçades; com pel que es veu acostuma a passar, el fons de la bossa es va estripar just quan en Peter passava per allà. Molt amablement ell la va ajudar a recollir tota aquella quantitat industrial de carn que havia comprat, no sense sentir fàstic: en Peter era vegetarià. Com va saber aquella mateixa nit la Mary, mentre sopaven a un tailandès que havia obert feia poc, també era dissenyador gràfic i membre del club d'escacs de la ciutat. En el seu temps lliure impartia classes als nens del club, feia classes de ioga i estudiava àrab amb un noi magrebí que havia conegut en una estada solidària al Sàhara. Van anar a viure junts al cap d'un parell de mesos meravellosos plens de postes de sol. No tenien cap mascota al pis, ja que era massa petit i en Peter no volia que els animals se sentissin malament. Els caps de setmana la Mary l'acompanyava a passejar gossos pel parc o a manifestacions pacífiques en contra de l'ús de pell animal; a vegades anaven de picnic i ell aprofitava per meravellar als nens amb els seus trucs futbolístics, que després els explicava. En Peter era tot tendresa. Al cap de poc temps li va demanar matrimoni amb un anell amb un diamant en forma de cor; els ulls de la Mary semblaven fer-li la competència i brillaven encara més. Van deixar de brillar el dia que va rebre el primer cop. Més que dolor va ser incertesa. Com havien arribat a allò? Amb els següents cops, però, ja no va tenir temps de pensar. Llavors, més que incertesa va ser inseguretat. En Peter, que respectava els sentiments d'un canari, maltractava la seva dona. Ella. I no era la dona un ésser viu amb sentiments? Més que inseguretat va ser desil·lusió. Va desitjar ser un canari, i poder marxar volant...

♫

Com el sol espera l'eclipsi per a poder estar amb la lluna.

(Aquí, més i millor)

Pausa publicitària: Prosa

Es poden perdre les ganes de viure? Conec gent a qui li ha passat; gent que les perd i no les recupera mai més. [...] És una pèrdua que no s'oblida perquè fa mal. 

Possiblement tots les perdem alguna vegada i en canvi a les escoles no se'n parla. A la meva filla la mestra no li parla mai de les ganes de viure; i encara menys de la seva desaparició. A les escoles (en general) es parla poc de les coses íntimes. No sembla que la intimitat sigui objecte d'estudi, i en canvi tots estem fets d'aquesta intimitat. La veritat és que la Maria té unes ganes de viure que no se les acaba. La Maria és la meva filla, té sis anys. Potser els nens són els únics humans que no les perden mai, les ganes de viure. Però durant l'adolescència (i després) tot canvia. 

[...] Abans feia una feina d'aquelles que es consideren de prestigi i responsabilitat. Aquesta societat on vivim està muntada així: tots treballem per guanyar diners, però alguns a més a més guanyem prestigi. El que passa és que aquestes suposades feines de prestigi i responsabilitat requereixen tant d'un mateix que deixen molt poc temps per pensar. De fet, no deixen temps per pensar, però, és clar, pensar no és un valor en alça; ni tan sols s'ensenya a les escoles. I molt menys pensar en el que ens passa, en el que és i en el que ha estat la nostra vida. En quin sentit té tot plegat. A qui li importa el sentit de tot plegat? Un dia podríem descobrir que res no té sentit i no ens agradaria; per això preferim treballar, enamorar-nos, fer famílies, viatjar o emborratxar-nos, qualsevol cosa abans d'enfrontar-nos a la gran pregunta. A més a més, algú que sàpiga que res no té sentit no interessa a la societat, és una persona perillosa perquè sap que tot és una gran mentida i que tot, per tant, és relatiu. 

La memòria de les formigues,

Iolanda Batallé Prats

♫

Sé que la feina em va xuclant la vida per un sou 

i que festejo per no quedar-me sol.

Sé que la tele és tan banal que em fot de mala llet

i que els amics es casen i truquen menys.

I tot i així hi ha dies en què, entre la gent i els crits,

sense motiu i estúpidament crec que sóc feliç.

(Aquí, més i millor)

Capítol cinquanta-u: Podria escriure un conte dolç

Jo podria escriure un conte dolç, com de gelat de maduixa, que no sé per què però sempre m'ha semblat més flonjo, més tendre, com de núvol, encara que no m'agraden els gelats de maduixa, encara que sí que m'agradi la maduixa, encara que quan hi penso no em sembla pas una fruita innocent, de conte dolç. Podria escriure'l i parlar de coses boniques, i explicar la història plàcida d'aquella parella ara ja vella, que es va conèixer durant la guerra i que a part de sobreviure va viure, així, sense prefixos, només amb l'arrel, endinsant-la en un bocí de terra que ha permès que s'expandissin fins a formar un arbre amb mil ramificacions, que ara que sap que s'acosta l'hivern de la seva vida només espera que el decorin amb llumets de Nadal per fer que el final sigui encara més brillant. O parlar d'aquells amics que de nens es trobaven per llançar pedres als arbres i fer caure les ametlles, que de joves es trobaven per beure cervesa d'amagat i que ara, ja més grans, grans del tot, potser amb fills, qui sap, es troben per ofegar el present en copes d'un vi de color vermell ben viu. Podria escriure un conte dolç amb un final preciós, perquè sí, els finals feliços existeixen, que no heu de creure mai a qui us digui que no perquè si és feliç no és un final, desconfieu-ne, tot comença i tot s'acaba perquè la vida va a cicles, i tot marxa i tot torna, i tot això, així. Veieu quant optimisme, quanta veritat? Tot això és cert. I no és trist, només és. Com si no n'hi hagués prou amb ser! Podria escriure un conte dolç que tothom voldria creure i que ben pocs creurien, que depenent de la filosofia de vida de qui el llegís arribaria a enfonsar i que a mi no m'aportaria absolutament res, perquè sóc una egoista i les coses boniques que em passen (que són moltes) me les quedo totes per mi, sense repartir-les, que són el meu petit plaer ocult i no us el penso regalar. Així que podria escriure'l, però no l'escric. I les històries tristes sempre són més fàcils d'explicar, potser perquè les emocions que se senten durant una història bonica són indescriptibles.

♫

Fas una gràcia de ballarina a sa punta des patins,

sona un redoble de bateria i fem com si discutim.

En es jurat es creuen mirades: crec que els ha agradat.

(Aquí, més i millor)