En Peter va conèixer la Mary quan sortia del súper. Duia una d'aquelles bosses de paper marró sense nanses, que fan que les hagis de dur abraçades; com pel que es veu acostuma a passar, el fons de la bossa es va estripar just quan en Peter passava per allà. Molt amablement ell la va ajudar a recollir tota aquella quantitat industrial de carn que havia comprat, no sense sentir fàstic: en Peter era vegetarià. Com va saber aquella mateixa nit la Mary, mentre sopaven a un tailandès que havia obert feia poc, també era dissenyador gràfic i membre del club d'escacs de la ciutat. En el seu temps lliure impartia classes als nens del club, feia classes de ioga i estudiava àrab amb un noi magrebí que havia conegut en una estada solidària al Sàhara. Van anar a viure junts al cap d'un parell de mesos meravellosos plens de postes de sol. No tenien cap mascota al pis, ja que era massa petit i en Peter no volia que els animals se sentissin malament. Els caps de setmana la Mary l'acompanyava a passejar gossos pel parc o a manifestacions pacífiques en contra de l'ús de pell animal; a vegades anaven de picnic i ell aprofitava per meravellar als nens amb els seus trucs futbolístics, que després els explicava. En Peter era tot tendresa. Al cap de poc temps li va demanar matrimoni amb un anell amb un diamant en forma de cor; els ulls de la Mary semblaven fer-li la competència i brillaven encara més. Van deixar de brillar el dia que va rebre el primer cop. Més que dolor va ser incertesa. Com havien arribat a allò? Amb els següents cops, però, ja no va tenir temps de pensar. Llavors, més que incertesa va ser inseguretat. En Peter, que respectava els sentiments d'un canari, maltractava la seva dona. Ella. I no era la dona un ésser viu amb sentiments? Més que inseguretat va ser desil·lusió. Va desitjar ser un canari, i poder marxar volant...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada