"I want to sleep with common people... like you".
Oh, what else could I do?
I said: "I'll see what I can do".
29 de gener del 2013
25 de gener del 2013
Capítol cent divuit: Els '90 molaven cantidubi
Enyoro les bambes amb llumetes als talons i els anoracs grossos de colors amb estampats lletgíssims. Enyoro els quaderns de dibuixos en blanc esperant ser pintats i les pàgines fines i rugoses. Enyoro els disquets, el soroll que feia Internet quan es connectava, robar les boles dels ratolins de l'escola. Enyoro els trolls i aquella demo que en teníem, que només et deixava avançar una pantalla. Enyoro els tazos, els gogos i les figuretes dels ous Kinder; enyoro el tamagotchi que mai em van comprar. Enyoro les malles, les ronyoneres de plàstic, les faldilles horroroses que m'havia posat ma mare. Enyoro els cassettes de Disney amb contes, i els walk-man i els disc-man. Enyoro els pentinats de bolet, tallats a raig. Enyoro els collars, aquells amb xapetes de ferro i aquells altres que anaven arrapats al coll i que feien sanefes. Enyoro les pel·lícules. Enyoro aquelles jaquetes de llana massa grans i que feien boletes. Enyoro els contes de l'Enyd Blyton i un fort indi que la meva àvia guardava de quan el meu pare era molt petit, destrossat i ple de figures pintades gairebé totes d'un sol color; no se'ls hi distingia la cara i això era encara millor perquè te la podies imaginar. Enyoro la bossa per portar l'esmorzar a l'escola. Enyoro el jardí, les pistoles d'aigua, la flor loca i la bomba loca. Enyoro una bicicleta blanca i rosa amb rodetes, i després sense. Enyoro que les coses molin cantidubi i que siguin guais del Paraguai, i parlar inglish pitinglish, i que tranqui no te pongas nervi que hay confi, i a la cola Pepsicola, i que a mi tot plin perquè duermo en Pikolín, i anar a donar un voltio, i okey makey, i ni falta que me apetece (què collons ens volien dir amb "ni falta que me apetece"!?), i hola caracola. Enyoro les ulleres de pasta amb vidres de cul d'ampolla i les gomes de cabell dobles, de colors i amb ninots de ceràmica. Enyoro les Spice Girls i els Backstreet Boys, i California Dreams i Punky Brewster. I les caniques, que es deien així: caniques. I Dragon Ball Z i l'Arale, que mai em van agradar. Enyoro Sonic, i Mario Bros, i una maquinota que ens deixaven fer servir de tant en tant per seure davant la tele i matar bolets i aixafar blocs. Enyoro que m'amenacessin amb portar el dinar a l'escola si no me l'acabava. Enyoro aquell puto pallasso que vaig veure de casualitat, que sortia de les clavegueres i que feia alguna cosa amb uns nens i uns globus. Enyoro (o quasi) la Leticia Sabater i tota la seva quantitat industrial de marchaaaaa. Enyoro les Tres Bessones i el Silvan; quedava cada dissabte amb el veí de la meva àvia i esmorzàvem mentre el miràvem en silenci. Enyoro els Mikolápiz i la ràbia que em feia que el tros de xocolata fos massa petit. Enyoro els Phoskitos i els Bollicaos, i els cromos i les calcomanies. Enyoro posar un pal al Petit Suisse i posar-lo al congelador. Enyoro les motos i els dofins de l'entrada de les botigues, i aquelles màquines de ganxos i boles de plàstic, i les figures de fireta que duraven dos dies (però quins dos dies!). Enyoro els telèfons de rodeta. Enyoro els Pinypon, i les Barriguitas, i les Barbies, i jugar a fet i amagar els diumenges a la tarda per casa. Enyoro la Herencia de la Tía Agata i el Magia Borrás. Enyoro Space Jam i els Power Rangers (jo era la Kimberly, que era rosa). Enyoro aquella impaciència per veure algú i explicar-li alguna cosa, perquè no hi havia opcions per fer-ho de cap altra manera. Enyoro els flubbers verds i fastigosos. Enyoro el Pacman i el Pinball. Enyoro totes aquelles sèries de cap de setmana, que començaves a mirar des de molt d'hora. Enyoro el soroll de la ràdio, així de fons, mig difuminat, amb interferències.
Enyoro totes aquestes coses, i més, i de la meitat amb prou feines en tinc un record nítid. Però, tot i així, no m'acaba de marxar la sensació cada cop més pesada i persistent de que les coses abans eren més fàcils i de que, definitivament, vaig néixer tard.
10 de gener del 2013
Pausa publicitària: Prosa
Aquesta és la història eterna dels enamorats. Sempre va igual: un estira i arronsa constant.
Ella no és tan innocent. Té clar que s'ha penjat d'ell precisament per aquesta resistència absurda que està oposant. Sap que si li hagués dit obertament, entrega total, després de la follada quinze potser se n'hauria cansat.
En tot cas, sempre queda el dubte. I si fos l'home de la seva vida?
El cert és que li agrada, que n'està enamorada, que s'hi sent enganxada. Potser l'home de la seva vida no existeix.
Ella sempre havia pensat que l'amor era estimar. Però amb ell va descobrir que també pot ser deixar d'estimar. Obligar-se a deixar d'estimar.
Perquè ell ho necessitava així.
Ella ho hauria abandonat tot per ell. O almenys això creia. Però ell escollia la dona.
Quin mal fa quan estimes algú que et correspon però es frena. Algú que s'esforça a no mostrar-te que t'estima perquè sent que es deu a algú altre per les raons que sigui.
Amb ell va descobrir que estimar també és deixar d'estimar i aleshores no li escrivia, no li contestava els e-mails, ni els sms, o bé ho feia de manera freda, professional, distant. Però aleshores ell tampoc ho portava bé.
És bo escoltar el que diuen les plantes després de regar-les. Les plantes sempre parlen. Si pares l'orella, pots sentir el seu murmuri després de rebre l'aigua. La respiració de les plantes. Diuen MÉS! En vull més!
Com tots, com tothom.
Volem més aigua, volem més llum, volem més de tot el que es bo. Però quan ho obtenim la felicitat ens ofega, ens fa por, ens col·lapsa.
Hi ha plantes que moren ofegades de tanta aigua. A elles se'ls nota immediatament, perquè les fulles se'ls podreixen.
A les persones sovint no se'ls nota per fora. De fet, moltes persones, les que no escolten les plantes, tampoc s'ho noten per dintre. I això és perillós, molt perillós. Perquè un dia moren i no se sap per què, o no se sap de què. Malaltia greu. NO! S'HAN OFEGAT!
Haurien d'haver escoltat els cactus.
(...) Ella regava, regava molt. I escoltava el que les plantes diuen després de regar-les... Prou! Oblida't d'ell. Fes la teva vida. Respira fons. Tot el que et passa és fruit del pànic: l'addicció als sms, als e-mals, a fer-ho als lavabos. Deixa que ell faci el seu camí. No et convé. Deixa que resolgui les seves guerres tot sol.
[SÓC AL LLIT. LA SÍLVIA MIRA LA TELE.
I ARA MATEIX ET VOLDRIA TENIR AQUÍ.
NO T'HO VOLIA DIR. BÉ, FINALMENT HO HE FET.]
[SEGUEIXES ENAMORAT DE MI?]
[DIRIA QUE SÍ. I TU?]
[JO SÍ. SENSE EL DIRIA.]
(...) El que passarà a partir d'ara només ho saben les plantes. Ho saben els cactus, per ser més exactes, que parlen menys perquè no se'ls rega tant. Per això si diuen alguna cosa és fruit d'una llarga reflexió.
El límit exacte dels nostres cossos,
Iolanda Batallé Prats
Subscriure's a:
Missatges (Atom)