Això que us explicaré ara ho sabem ben pocs, just els quatre gats de l'Associació d'Ànimes i Cors Solitaris. No coneixieu l'Associació? Home, és normal: no tenim cap local de reunió perquè, de fet, no tenim reunions. Som solitaris, nosaltres; no ens calen. Però bé, jo us volia parlar de la trista història d'una noia que havia estat afiliada nostra i que, per raons més que òbvies, ara ja no ho és.
La noia que no sabia enamorar-se (la sòcia #1) era la nostra principal activista. Era una solitària nada. Estimava en la mínima mesura totes les coses, tant li era un llibre com una persona. No es lligava a res ni a ningú. Prenia cafès sola, anava al cinema sola, parlava sola; una vegada ens va confessar que havia provat de parlar amb el seu propi reflex, però li havia semblat un excés de companyia. La vam perdonar ràpid perquè sabiem que s'esforçava de valent a dur una vida independent i perquè, d'altra banda, havia sigut família de l'administrador (en realitat era la seva cosina segona per part de mare, però feien veure que no per demostrar que eren uns solitaris empedernits).
El que no vam poder perdonar-li, ja, va ser el dia que ens va dir que s'havia enamorat. Ella! La noia que no sabia enamorar-se, enamorada! Vam decidir amagar-ho i li vam demanar que no ho fes públic. Però no ens va fer cas, perquè tot i haver-se enamorat encara creia profundament en les virtuts d'una vida lliure d'interferències. Va començar a festejar. Així que vam decidir passar a l'acció i vam investigar el subjecte en qüestió del qual s'havia enamorat, vam buscar-li una parella més adient, els vam amenaçar i finalment vam aconseguir que datessin la seva boda pel primer cap de setmana de maig. Vam enviar una invitació a la noia que no sabia enamorar-se i que, tristament, s'havia enamorat.
Quan va entrar a l'església (havíem organitzat una ceremònia religiosa preciosa, que després continuaria en una festa hawaiiana en un dels jardins de l'hotel on se celebrava el banquet), la sòcia #1 primer va empal·lidir, després es va tornar d'un verd molt lleig i quan va veure que es deien el "sí vull" es va començar a posar rosada. Vam veure que feia tot de ganyotes, que es garratibava i que els dits de les mans se li estiraven més i més. Vam sentir un crepitar, com si acabessin de trencar un vidre car, que anava en augment: el "crec-crec-crec" lent del principi va passar a ser un "crocrocroc", i vam saber que el cor se li acabava de transformar en pedra. Plom, diu la majoria; jo no ho sabria dir. La noia va posar molta cara de sorpresa i, de cop, vam veure (bé, veure veure no... ja m'enteneu) com el cor se li desprenia del pit i li queia als peus, amb un cop sec. El terra va trontollar i les campanes, per l'impacte, va començar a repicar fluixet.
La vam portar a l'hospital just després que els nuvis s'haguessin fet el petó; els metges ens van dir que el cor encara bategava, però que no podien col·locar-lo al seu lloc. Tot i això, tenir un cor als peus va donar-li l'habilitat de predir les tempestes; potser li hauria estat més útil poder calcular la profunditat de l'aigua i així, aquell dia que va voler posar els peus al mar "a un lloc on la marea era baixa", que deia ella, no s'hauria ofegat.
I aquest és, en definitiva, el tràgic desenllaç de la nostra sòcia número u.
Mireu si no és estúpid, morir d'amor!
M'encanta Marina!!!
ResponElimina