Quan en Josep tenia set anys es va enamorar d'una maniquí. Era una maniquí preciosa: esvelta, amb els ulls mirant a l'infinit i la pell de plàstic blanc brillant. Cada dia sortia cinc minuts més d'hora de casa per poder passar una estona mirant-la abans d'anar a l'escola; posava les dues mans i esclafava el nas contra el vidre de l'aparador, i després sortia corrent perquè arribava tard a classe. Va seguir fent-ho mentre estudiava secundària, i també batxillerat. A la universitat va estudiar modisteria i, al cap d'uns anys i d'unes quantes llàgrimes, va entrar a treballar cobrant una misèria a la botiga de la maniquí.
Li semblava increïble: tot i els anys que havien passat (ell en tenia gairebé vint-i-cinc), la maniquí seguia igual; potser una mica més bruta, potser una mica recremada pel sol que entrava de retruc per l'aparador sense cel·lofana que a l'estiu deixava caure tota la llum sobre l'expositor. Va ser per això que, quan va tenir més confiança amb l'amo de la botiga, li va suggerir netejar-la; l'amo va arrufar el nas i li va dir que, si volia, se'n podia encarregar ell mateix.
Va ser una experiència inexplicable. Se la va endur a la rebotiga i la va despullar amb cura, parant compte a no desmuntar-li les articulacions. Es va enrojolar: en un principi no gosava ni mirar-la, però era tan bonica... Amb una esponja li va netejar les conques dels ulls, el clatell, les orelles, els pits, el ventre, els malucs, els dits de les mans, els turmells. Li va eixugar l'esquena amb una tovallola de cotó, sense deixar relliscar ni una gota i fent cercles. Amb un drap humit, li va polir tot el cos, juntes incloses. Quan encara estava nua se la va quedar mirant una estona. Després, fatigat, la va tornar a vestir.
Quan l'amo de la botiga va morir li va traspassar el negoci al Josep; al capdavall, havia treballat tota la vida allà cobrant menys que res, i ara que també s'estava fent gran bé s'havia d'assegurar una bona jubilació. A partir d'aquell dia, cada vespre després de tancar en Josep abaixava les persianes, treia la maniquí de l'aparador, li posava un vestit nou i s'estava fins ben entrada la nit ballant valsos amb el seu gran amor.
Possible final 1:
Un dia, després de giravoltar per tot l'espai de la botiga amb la maniquí en braços, en Josep va seure a reposar en una butaca, va tancar els ulls i es va morir. Com que no tenia família ni amics perquè havia dedicat tota la vida a la maniquí, ningú se'n va adonar fins al cap d'una setmana. Li van fer un enterrament d'ofici al que van assistir menys de cinc persones. Ningú va reclamar la maniquí quan la immobiliària va buidar la botiga i així va ser com un empleat gras amb uns pantalons blaus i la samarreta tacada la va carregar al camió d'objectes per llençar.
Possible final 2:
Un dia, poc després d'obrir la botiga al matí, una noia va entrar i va demanar per emprovar-se un vestit. El Josep se la va mirar de dalt a baix i va pensar que, per l'estatura de la noia, el que duia la maniquí li quedaria bé. Va despullar el ninot amb rapidesa i li va oferir la peça a la noia. No es va equivocar: estava preciosa. La noia va tornar l'endemà, i l'altre, i l'altre. El Josep se la trobava fent cafès, anant al cinema, passejant pel parc, de vacances a París... se la trobava perquè la convidava ell, clar. Fins i tot un dia se la va trobar vivint al seu pis, i dormint al seu llit, i cuidant dels seus fills, i petonejant-lo a ell. Quan en Josep tenia trenta-set anys es va enamorar d'una noia.
Possible final 1:
Un dia, després de giravoltar per tot l'espai de la botiga amb la maniquí en braços, en Josep va seure a reposar en una butaca, va tancar els ulls i es va morir. Com que no tenia família ni amics perquè havia dedicat tota la vida a la maniquí, ningú se'n va adonar fins al cap d'una setmana. Li van fer un enterrament d'ofici al que van assistir menys de cinc persones. Ningú va reclamar la maniquí quan la immobiliària va buidar la botiga i així va ser com un empleat gras amb uns pantalons blaus i la samarreta tacada la va carregar al camió d'objectes per llençar.
Possible final 2:
Un dia, poc després d'obrir la botiga al matí, una noia va entrar i va demanar per emprovar-se un vestit. El Josep se la va mirar de dalt a baix i va pensar que, per l'estatura de la noia, el que duia la maniquí li quedaria bé. Va despullar el ninot amb rapidesa i li va oferir la peça a la noia. No es va equivocar: estava preciosa. La noia va tornar l'endemà, i l'altre, i l'altre. El Josep se la trobava fent cafès, anant al cinema, passejant pel parc, de vacances a París... se la trobava perquè la convidava ell, clar. Fins i tot un dia se la va trobar vivint al seu pis, i dormint al seu llit, i cuidant dels seus fills, i petonejant-lo a ell. Quan en Josep tenia trenta-set anys es va enamorar d'una noia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada