Feia uns dies havia guardat una cullereta al segon calaix de la tauleta de nit, entre els mitjons de ratlles. No sabia quan la podria utilitzar però semblava que finalment havia arribat el moment. El va mirar: dormia profundament, de cantó, amb els braços encongits i les mans plegades sota la galta; respirava lent. Procurant no fer soroll va obrir el calaix, que va xerricar al final, i va treure la cullereta. Fent pressió, li va passar arrossegant-la des de l'espatlla fins al colze: li va arrencar un trosset de pell, com si fos un encenall de xocolata. Ell va remugar i es va regirar, però va continuar dormint. Es va dur la cullereta a la boca. Mmm. Va repetir l'operació una vegada, i una altra, i una altra, i una altra... I així, a poc a poc, se'l va menjar. Era dolç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada