Mai em deixa de sorprendre la violència gratuita. Gratuita, sí, perquè no crec que cap acció de les que s'han realitzat se la valgués. No m'entra al cap que algú pugui apallissar canalla i, a sobre, cobri per això. No m'entra al cap que es puguin cometre vexacions d'aquesta mena contra infants i contra vells. Tampoc m'entra al cap que algú pugui defensar-ho.
Tant de bo, com a mínim, aquests fets facin despertar-nos. Veig la gent que protesta i m'entra una onada d'enveja de veure'ls tan valents i tan ferms i tan... tan tot, que no ho sé, agafaria el primer transport que em passés pel davant per anar a ajudar-los. Una mica com si fos una pel·lícula; crec que no sóc del tot conscient del que passa, del que viuen. Del que vivim. I és que penso en totes les revolucions a petita escala que estant tenint lloc aquests últims mesos arreu del món i ens veig a tots tan enfadats que crec que, si no ho fem ja, si no reaccionem d'una vegada, no ho farem mai. Estar enfadats donarà pas a estar cansats, i estar casats a estar tristos, i estar tristos a ser les ovelletes dòcils que esperen que siguem. Ha de ser ara. Al capdavall, és allò que diuen: la llibertat no es demana: s'agafa.
Serà tan bonic, el dia que sortim tots al carrer i el món es basi en la tolerància i la llibertat. Perquè això passarà, n'estic segura, seguríssima. Només espero que, fins llavors, tots haguem tingut la força d'aguantar i de protestar sense parar, per acabar guanyant.
Pot ser dur i pot ser èpic, però el més important és que pot ser. Pot ser preciós, també.
No tinc paraules per descriure el que sento quan us veig en les imatges, apallissant i humiliant d'aquesta manera bestial. No sabeu com em feu desconfiar de la bondat dels humans, de la meva pròpia, del que us faria si tingués poder per fer-ho. No us podreu imaginar mai el fàstic que em feu. Desgraciats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada