Capítol noranta-dos: No em feu enveja

Doncs a mi em feu llàstima. De debò. Tota aquesta gent, tots aquests mandataris, tots tan rics i tan posats, tots amb l'oportunitat de fer coses grans, coses importants, bones, generoses, altruistes, coses per recordar. Sí que les recordarem, sí. Desgraciats. No sabeu el que donaríem (jo i molta gent) per tenir una mínima part de les possibilitats que teniu vosaltres per sortir endavant, per realitzar els nostres somnis. Que quedi dit, ja que hi som, que teniu uns somnis ben pobres. Sou, la gran majoria, com l'anti Mides: tot el que toqueu ho convertiu en merda. Però no, no voldria ser vosaltres. No voldria haver de justificar-me de cada decisió presa, d'haver de crear-me enemics allà on trepitgés, d'haver de plorar pels racons tothora, d'haver de sentir-me ni que sigui per una part molt minsa responsable de la desgràcia i l'enfonsament de centenars de persones i països. Perquè, vosaltres, sentiu? Se suposa que sou humans, però no acabo de saber visualitzar al meu voltant persones tan egoistes i mesquines com alguns de vosaltres podeu arribar ser; i que consti que jo no sóc una d'aquelles que només veu la bondat en els altres, no: jo veig les coses bones i les dolentes, i, sovint, en les dolentes m'hi recreo. Però per sort sou pocs; no n'hi ha gaires com vosaltres. Sou pocs però us sabeu fer veure. Teniu sort, s'ha de reconèixer, i que també quedi clar que jo no crec en la sort, però és que si no no m'ho explico. La sort és l'única resposta a que persones tan vulgars puguin haver arribat tan amunt. No dic que sigui fàcil arreglar el món, està clar que no, està tot mastegat de fa dies, ja ho sé... però ni un esforç, podeu fer? Ni amagar l'orgull un segon i unir-vos? Que no veieu que ens n'anem a la merda? Un esforç, per petit que sigui, va, que qualsevol faci el primer pas. No costa tant. No és tan complicat com ens voleu fer creure. Però no ho fareu, ja se us veu quan sortiu per la tele, vantant-vos fins i tot quan demaneu disculpes: "Ho he fet malament, prometo que no hi tornaré". Ja no teniu cinc anys, en teniu uns quants més i prou moral a l'esquena com per continuar fent el mateix camí de sempre. I ara feu això, demà fareu allò, i d'aquí dues setmanes ningú se'n recordarà de res perquè deveu tenir un altre merder programat perquè no puguem aixecar cap. Però podem; podrem. Perquè potser vosaltres no ho sabeu i potser a nosaltres ens costa de recordar-ho, però hi ha una vida de debò, una vida molt més important que la que ens voleu fer conèixer, més enllà dels diners i dels blocs de pisos i del fum i de la fam, una vida basada en les coses simples. Què feu, quan arribeu a casa? Deu ser horrible no poder descansar mai. Si pogués, em convertiria en mosquit i estaria tot el dia buscant-vos l'orella per no deixar-vos dormir, perquè intentéssiu protegir-vos tots els punts dèbils i veure quins són, i llavors, de cop, xac!, anar a atacar just allà. I fer mal. I fer sang. Com feu vosaltres, però sense ser insectes. O potser sí, ara no ho sé. Si no fos perquè no cal, es podria fer una pel·lícula de por amb les vostres històries. Però el que fa por de debò és que serien (són) reals. Insectes poderosos. Però no em feu enveja. Gens. A mi m'agrada la vida que veig al meu voltant, que és la de les coses simples. Se us fa difícil comprendre la simplicitat? M'és igual. No em feu enveja, dic, i a vegades ni tan sols m'arribeu a fer ràbia, però us juro que a vegades quan us escolto parlar, quan us veig tant preparats per tenir una vida sense cap il·lusió en viure, em vénen ganes de plorar.