Capítol noranta-tres: No existeixen els herois (Una altra cara de la llegenda de Sant Jordi)

La princesa estava enamorada del forner del poble. Era un home baix i panxut, amb el cabell pèl-roig envoltant una calba incipient, i la cara sembrada de pigues com llavors de sèsam. Feia els millors pans del reialme. Cada matí quan encara era fosc posava la massa fermentada al foc de llenya i deixava que les flames crepitessin; l'aroma, gairebé com una carícia, s'escolava per les escletxes de la porta, sortia per la finestra i arribava fins a la cambra de palau on dormia la princesa. Ella no s'imaginava cap manera millor de començar els seus dies. Bé, a dir la veritat, i encara drogada per l'olor del pa coent-se, sí que se li acudia alguna manera millor, però s'aplicava a allò que havia sentit a dir: a falta de pa...

El drac no era dolent. Potser tampoc no era un bo del tot, però no complia els requisits per donar la talla per ser el dolent de debò, el més real de la pel·lícula. Dels set pecats capitals, cinc els descartava: no tenia ni luxúria, ni avarícia, ni ira, ni enveja, ni supèrbia; sí que és cert que la majoria de vegades el podia la peresa i sempre, sempre, la gola. El drac no era dolent però tenia gana, una gana atroç que li regirava els budells i que els feia xerricar, una gana que, si no se saciava ràpid, acabava derivant en un atac de nervis. Però dolent, el drac, no ho era. 

Sant Jordi no era cap sant. S'havia apuntat voluntari a les croades per veure fetge i sentir sang, per notar com els cossos feien una estrebada de carn crua quan els fendia amb l'espasa, per escoltar el clong de les armadures i el crec dels ossos quan es trencaven, per sentir com clamaven pietat. I per no concedir-la, però enganyant-los abans: que si era un home li demanava que a canvi dels diners li perdonaria la vida, que si era una dona li deia que després de violar-la la deixaria marxar, que si era canalla els explicava que podien anar tranquils cap als seus companys i que ningú els hi faria mal. I després morts, tots morts. Cada nit ho celebraven a la tasca, emborratxant-se fins que la llum del dia començava a despuntar. 

La història podria haver sigut ben simple. La princesa s'hauria pogut casar amb el forner, i aquest, gràcies al tracte de favor del que llavors seria el seu sogre, podria haver aconseguit a bon preu el material necessari per fer pans i pastissos pel drac fins a fer-lo quedar satisfet. Haurien sigut feliços i el regne hauria fet per sempre més olor a sucre i a llevat. I del Jordi, no n'hauríem hagut d'arribar a saber res, o com a mínim res que no fos que havia estat detingut i penjat pels collons sobre un fossat ple de cocodrils. Fi.

Però tots sabem què va passar. El rei no va escoltar la veu de la princesa, que havia de ser dèbil i submisa, i va tirar pel dret. Quan se li va acabar el menjar per deixar el drac fart va començar a donar-li ciutadans; va arribar el torn del forner; la princesa es va desmaiar. Quan es va despertar va veure el paperet que el seu pare li sostenia davant del nas i que designava qui seria la propera víctima: ella. Va marxar cap a la cova del drac trobant-se cada cop pitjor i va deixar que se li mengés una cama dreta sense oposar resistència. La resistència, però, la va posar l'estómac del drac, que va identificar la princesa com un aliment en mal estat: estava tan trista que ja no estava sana. Així que, com que la sabata de cristall de la princesa li tapava l'esòfag i no podia vomitar, també es va començar a trobar malament. I en aquestes que va arribar el Jordi encara mig borratxo, va veure que la princesa era guapa, es va voler fer el milhomes per impressionar-la i va córrer a matar el drac sense pensar-s'ho. El rei va aplaudir perquè havia trobat la manera de solucionar la crisi del reialme (ni menjar ni ciutadans, gairebé) i va regalar-li la princesa al Jordi perquè en fes el que en volgués. El Jordi va veure que li faltava una cama i li va fer fàstic el monyó, però se la va endur somrient i, un cop a la seva casa destrossada, la va deixar en un racó, com una flor que es panseix ràpid sense que ningú la vegi. 

I així va ser com els escrivans del regne, que seguien la màxima aquella de "crec el que veig", van redactar la Història del reialme deixant el rei com a generós, el drac com el malvat, la princesa com la bleda i el Jordi com un sant.

Però sabeu què?

No existeixen els herois. Aquests, com a mínim, no.