Capítol noranta-u: Haver de ser vell

Ha de ser fotut ser vell, i haver d'agafar l'ascensor sempre perquè no tens prou força per aixecar les cames, i haver d'aguantar que els nens se t'avancin per l'esquerra quan camines per la vorera, i haver de tenir un punt de suport tan ridícul com un bastó, i haver de menjar caramels de menta, i haver de cuinar sense que ningú et doni les gràcies, i haver de saber cosir bufandes quilomètriques i jerseis gruixuts per les nits que faci fresca, i haver de veure com sense voler t'acostumes a dir frases de "nena tapa't" i "nen cada dia estàs més alt", i haver d'adormir-te cada tarda a la butaca, i haver de mirar sèries avorrides i programes insulsos, i haver de posar el volum de la tele altíssim, i haver d'aguantar que les mans et tremolin i els ulls et pesin, i haver de cuidar els néts encara que no en tinguis ganes, i haver de passar dies tancat a casa, i haver de sortir dos cops a la setmana per anar a comprar i un cop al mes per anar a la perruqueria a que et deixin el cabell amb molt volum i molta olor a laca i de color blau vell, i haver de tenir pots de colònia de plàstic tou, i haver de demanar que et tallin les ungles, i haver de veure com la tecnologia avança a un ritme que tu no pots seguir, i haver de portar ulleres per llegir, i haver de recordar un nom i no poder i potser ni tan sols poder recordar què és un nom i potser ni tan sols poder recordar què és recordar, i haver de suportar que et parlin com si fossis un nen petit deficient xinès que ha passat la seva gestació a la Lluna i ha arribat a la Terra no sabem com ni per què, i haver de saber curar els cops d'aire amb una espelma i els refredats amb farigola, i haver de tenir la targeta de bus per jubilats, i haver de portar roba de vell, i haver de fer servir un calçador, i haver de dur al moneder una llista de telèfons de la família per si mai passa res i no els recordes, i haver de tenir un calendari de La Caixa penjat a la cuina, i haver de tenir un pot de vidre amb galetes i un altre amb pasta i un altre amb arròs, i haver de guardar sempre les restes de menjar que fas de més, i haver de ballar agafadets i sense moure's gaire de lloc, i haver d'anar a tots els actes on regalin canapès, i haver de conèixer tots els veïns de l'escala i uns quants de les cases del voltant dels fills, i haver de rellegir mil vegades les mateixes novel·les perquè ara ja no en fan com les de quan tu eres jove, i haver de tenir figures de porcellana a casa, i haver de tenir-ho tot sempre net, i haver de rebre gent a casa que es presenta sense avisar quan encara vas amb bata i no et pots canviar perquè trigaries massa, i haver de trucar a la família per telèfon per saber com està i per matar el temps que tant t'angoixa, i haver de renunciar al sexe, i haver de prendre mil pastilles de colors per curar mals que no paren d'augmentar.

I haver d'anar a enterraments d'amics, i plorar i alegrar-te'n, perquè cada dia que passa i cada mort més que vius és una victòria més en la guerra de la teva vida. Una guerra que ningú et va dir que hauríeu de lluitar. Una guerra que és com si us llancessin a l'arena a lluitar contra cent gladiadors i víkings normands armats només amb una tapa de cubell d'escombraries i una baguette.