Observació

Els japonesos tenen un ritual quan fan tir amb arc: quan llancen la fletxa giren la cara, perquè diuen que el desig de fer diana provoca que no la facis. Tornen a girar la cara i a mirar quan senten que han fet diana, però quan ho senten al cor.

Caminaré d'esquena.

Capítol cinquanta-nou: Confessió a arrel dels morts (Important)

Això no és un conte. Hauria sigut un capítol més de persones sorprenents, la número tres, però al final l'he esborrat i l'escriuré diferent. Avui he vist el meu avi al metro. El meu avi està mort. I ara us faré una confessió a arrel dels morts.

Quan era petita es van morir tres persones que m'importaven, en un lapse de temps que jo recordo curt però que en realitat no sé quin va ser. No sé quin va ser perquè no es poden preguntar segons quines coses, a vegades; perquè la mort és un tema tabú. En la nostra cultura la mort està vista com una cosa tràgica, i no ho és: la mort és trista, però no tràgica. Després de la mort la vida continua, i fins i tot se'n creen de noves, alhora que se'n perden altres. És un cicle, és natural (si totes les persones seguissin vives sobre la terra acabaríem omplint l'espai i viuríem tan estrets que no podríem respirar, de manera que moriríem tots ofegats en una gran hecatombe mundial. Fi). A mi no em fa por morir-me; em fa por que em matin. 

La primera que es va morir (crec; tot és molt difús) va ser la germana de la meva àvia. Vivia en un bloc de pisos que ara visito sovint; deu ser un senyal, però no m'importa, no ho vull saber. No la recordo gaire. Si dic que tenia els cabells grisos, ulleres i que era baixeta no dic cap mentida, però és tot una suposició. Crec que es va morir pels volts de Nadal, perquè m'havien regalat un calendari d'advent ple de xocolatines. Quan m'ho van dir me'n vaig menjar dues. Jo era molt petita.

El segon que es va morir va ser el meu avi, el que avui he vist al metro. El meu avi m'estimava, m'ho diuen sovint. Jo també l'estimava molt. Sempre duia una pinta a la butxaca de la camisa i tenia una piga a prop de l'ull dret. El meu tiet (el seu fill) té una piga igual a la mà; un dia el meu tiet va fer una cosa que no em va agradar i jo em vaig posar molt trista, perquè va ser com si l'hagués feta la piga de l'avi, que era l'avi. La meva mare em va dir que l'avi se n'havia anat al Cel i jo m'ho vaig voler creure: plovia i jo em pensava que eren els angelets que ploraven. Vaig abraçar a tothom perquè jo també estava trista, però jo vaig seguir veient a l'avi durant molt de temps. Algunes vegades m'asseia al tobogan del pati de l'escola i parlava amb ell; sabia que estava mort, però el veia; em feia riure. No estava boja. Els nens poden veure els morts, igual que alguns animals, perquè són innocents (no estúpids). Després creixem, ens fem adults i en un moment donat alguna cosa ens corromp l'ànima i es perd tota la innocència. M'ha agradat tornar a veure l'avi; feia molts anys que no em passava. Deu ser que encara tinc algun racó de l'ànima net.

El tercer que es va morir va ser el pare del meu tiet (no del tiet de la piga; un altre). Es va morir molt poc temps després que el meu avi. M'ho van dir quan em van despertar, a poc a poc, perquè devien pensar que una altra mort tan poc temps després de la de l'avi m'afectaria massa. Jo em vaig posar molt contenta: el meu avi ja no estaria sol al Cel i podria sortir a passejar amb algun amic. Era una nena; me'n vaig alegrar sense maldat. No el recordo gaire. 

Estic contenta d'haver vist a l'avi avui. Ha sigut només un moment però l'he pogut veure; després s'ha convertit en un altre home que passava per allà. Somreia; jo crec que els morts són feliços: no han de demostrar res a ningú. 

♫

Mentre tot això m'arriba...

vida, vida.

(Aquí, més i millor)

Capítol cinquanta-vuit: Adéu al Max!

Com se li diu a una persona que has estimat que ja no l'estimes? La Neus s'ho pregunta cada nit mentre mira com el Max dorm. És dolcíssim quan dorm; de fet, és dolcíssim sempre: quan es desperta, quan toca la guitarra, quan fa la compra i fins i tot quan té mal de panxa. La Neus ha rigut totes les seves alegries, ha plorat totes les seves penes i ha patit tota la seva ràbia; el Max ha fet per ella tot això i potser una mica més. L'ha estimat molt, al Max. És amb diferència l'home que més ha estimat de tots (que no han sigut pocs). Però ara ja no l'estima, i no sap com dir-li, no sap com deixar tota aquesta dolçor quotidiana. Hi ha estat pensant durant molts dies i creu que ha trobat la solució, perquè la Neus, durant aquests dies de pensar tant, ha canviat: alguna cosa a l'alçada del pit se li a tornat de plom i ha anat embrutant-la tota per dintre, com un pot de fum. Avui abans d'anar a dormir ha amagat el ganivet de tallar ceba a la tauleta de nit. Demà, abans que el Max es desperti, li farà un petó als llavis, li clavarà el ganivet al cor i tornarà a adormir-se. Així qui l'haurà deixat haurà sigut ell.

♫

No més promeses:

només vull que torne a casa aquell desig d'obrir el món.

(Aquí, més i millor)

Observacions (Variadíssimes)

Observació número u

Avui sembla que tot estigui escrit ordenadament. Bé, no ho sembla, ho està, però tinc una organització relativa que només conec jo i que em permet fer molts grups i subgrups d'informació. Número u, número dos, i així anar fent. És simple. Les coses són tan simples que ens les volen complicar, o alguna cosa així (és la frase d'una cançó que no recordo).

Observació número dos (De vital importància!)

Fa temps em vaig comprar un llibre perquè tenia la portada maca i les pàgines dobles. Ja les faig, aquestes coses. Resulta que és un llibre realment bo; un llibre que a la primera pàgina ja et pregunta una cosa tan bèstia com si es poden perdre les ganes de viure ha de ser bo per força. L'estic devorant. A part de les ganes de viure, parla de la mort i de l'amor. "És trist", he pensat. I després m'he adonat que la majoria de coses que diu jo també les pensava; algunes fins i tot encara les penso. Coses de l'amor, bàsicament. De les relacions de parella, de l'enamorament, de l'atracció i del sexe. És trist i és fred, i és dur, i és com si la que l'ha escrit estigués feta de pedra. Però alhora és molt tendre, com d'abraçar tot el que diu i afadfnakdsjfnaknyam!, endur-te'l a l'altra punta del món. La qüestió, però, és que noto que tot el que pensava sobre això fa mig any ara és totalment diferent i...

Observació dins de l'observació número dos (De gran urgència!)

AGGGH! Mig any! Quin munt de coses que han passat en només sis mesos!

Continuació de l'observació número dos (De vital importància!)

... i que he canviat molt d'idea respecte moltes coses que ja tenia plantejades com a veritat absoluta.

Excusa a arrel de l'observació dins de l'observació número dos (De gran urgència!)

Merda, ho sento, m'ha descol·locat del tot i ja no sé què anava a dir. He perdut el meu ordre desordenat!

Observació número tres

També m'he adonat que he acomplert el propòsit número cinc que em vaig fer el dia del meu aniversari.

Observació número quatre (LETAL)

Ara mateix a la meva vida hi ha (que sàpiga de moment, i que potser seria millor no saber) dues persones que són molt tendres, com d'abraçar tot el que diuen i afadfnakdsjfnaknyam!, endur-te-les a l'altra punta del món. Però per separat, clar. Quin problema. Aquest sí que és un problema de debò...