Això no és un conte. Hauria sigut un capítol més de persones sorprenents, la número tres, però al final l'he esborrat i l'escriuré diferent. Avui he vist el meu avi al metro. El meu avi està mort. I ara us faré una confessió a arrel dels morts.
Quan era petita es van morir tres persones que m'importaven, en un lapse de temps que jo recordo curt però que en realitat no sé quin va ser. No sé quin va ser perquè no es poden preguntar segons quines coses, a vegades; perquè la mort és un tema tabú. En la nostra cultura la mort està vista com una cosa tràgica, i no ho és: la mort és trista, però no tràgica. Després de la mort la vida continua, i fins i tot se'n creen de noves, alhora que se'n perden altres. És un cicle, és natural (si totes les persones seguissin vives sobre la terra acabaríem omplint l'espai i viuríem tan estrets que no podríem respirar, de manera que moriríem tots ofegats en una gran hecatombe mundial. Fi). A mi no em fa por morir-me; em fa por que em matin.
La primera que es va morir (crec; tot és molt difús) va ser la germana de la meva àvia. Vivia en un bloc de pisos que ara visito sovint; deu ser un senyal, però no m'importa, no ho vull saber. No la recordo gaire. Si dic que tenia els cabells grisos, ulleres i que era baixeta no dic cap mentida, però és tot una suposició. Crec que es va morir pels volts de Nadal, perquè m'havien regalat un calendari d'advent ple de xocolatines. Quan m'ho van dir me'n vaig menjar dues. Jo era molt petita.
El segon que es va morir va ser el meu avi, el que avui he vist al metro. El meu avi m'estimava, m'ho diuen sovint. Jo també l'estimava molt. Sempre duia una pinta a la butxaca de la camisa i tenia una piga a prop de l'ull dret. El meu tiet (el seu fill) té una piga igual a la mà; un dia el meu tiet va fer una cosa que no em va agradar i jo em vaig posar molt trista, perquè va ser com si l'hagués feta la piga de l'avi, que era l'avi. La meva mare em va dir que l'avi se n'havia anat al Cel i jo m'ho vaig voler creure: plovia i jo em pensava que eren els angelets que ploraven. Vaig abraçar a tothom perquè jo també estava trista, però jo vaig seguir veient a l'avi durant molt de temps. Algunes vegades m'asseia al tobogan del pati de l'escola i parlava amb ell; sabia que estava mort, però el veia; em feia riure. No estava boja. Els nens poden veure els morts, igual que alguns animals, perquè són innocents (no estúpids). Després creixem, ens fem adults i en un moment donat alguna cosa ens corromp l'ànima i es perd tota la innocència. M'ha agradat tornar a veure l'avi; feia molts anys que no em passava. Deu ser que encara tinc algun racó de l'ànima net.
El tercer que es va morir va ser el pare del meu tiet (no del tiet de la piga; un altre). Es va morir molt poc temps després que el meu avi. M'ho van dir quan em van despertar, a poc a poc, perquè devien pensar que una altra mort tan poc temps després de la de l'avi m'afectaria massa. Jo em vaig posar molt contenta: el meu avi ja no estaria sol al Cel i podria sortir a passejar amb algun amic. Era una nena; me'n vaig alegrar sense maldat. No el recordo gaire.
Estic contenta d'haver vist a l'avi avui. Ha sigut només un moment però l'he pogut veure; després s'ha convertit en un altre home que passava per allà. Somreia; jo crec que els morts són feliços: no han de demostrar res a ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada