Observació

A vegades els dies són tristos. No per res en especial. No és que hagis dormit malament, ni que faci mal temps, ni que l'autobús no passi a l'hora, ni que hi hagi molta cua al súper. És només que són tristos, que et lleves i sembla que el cel t'hagi de caure al damunt i esclafar-te. I tot així aquesta opció, la de morir esclafat, és la que et sembla millor. 

No hi ha res que pugui arreglar un dia trist. No hi ha una paraula d'ànim, no hi ha una abraçada. Les cançons que sonen en un dia trist només són tristes, i si no ho són t'ho semblen. Els dies tristos estan plens de feina que no vols fer, que has de fer i que no pots fer. Quan algú vol alegrar-te un dia trist el mataries.

Però a vegades hi ha coses... Coses inconcretes, que apareixen de cop i volta. No, espera: són coses inconcretes, sí, però que sempre hi eren i que no havies vist fins llavors.

L'altre dia vaig tenir un dia trist.

Un dia trist i molt temps lliure. I per no quedar-me quieta i posar-me a plorar (perquè ara el meu cos ha decidit tornar-se sensible al món i sento massa de cop, sabeu?) vaig agafar el metro i vaig anar a... I quan estava a la parada de metro de la Vall d'Hebron i baixava per les escales mecàniques vaig veure un anunci que recorria tooots els trams d'escala, que simulava una cinta mètrica groga i que, al·legant les mesures d'emergència, t'exigia que en prenguessis un minut de vàries coses. 

Un minut de nostàlgia. Un minut de calma. Un minut de determinació. Un minut d'oblit. Un minut d'utopia. Un minut d'incertesa. Un minut d'enginy. Un minut de tolerància. Un minut de dissidència. Un minut de risc. Un minut d'imaginació. Un minut de desig. Un minut de paciència. Un minut d'evolució. Un minut de convivència. Un minut de dubte. Un minut de sorpresa. Un minut d'emoció. Un minut d'audàcia. Un minut de no-res. 

Vaig estar moltíssima estona en aquella parada de metro, buscant més minuts. Quan vaig sortir n'havien passat més de quaranta. I el dia ja no era trist.

Quines tonteries que passen, no?

Capítol seixanta-sis: Endins dels ulls de l'home gras

L'home gras del barret rodó i el bigoti no parla mai amb ningú. Es lleva d'hora tot i no tenir cap pressa, se'n va cap a l'oficina que dirigeix i treballa, treballa i treballa. Amb la gent que es troba al seu camí, hi intercanvia les paraules justes: bon dia, tot bé?, si us plau, gràcies, passi vostè primer. És un home educat, el senyor gras; educat però estrany. 

Per què no parla? És que no té res a dir? O és que està enfadat, o trist? Per què riu tan poc? Per què fins i tot somriu tan poc? Plora? Ni tan sols a les nits? De què té por? De la foscor? Quin deu ser el seu color preferit? Es compra ell la roba que porta immaculadament neta i planxada? Té dona de fer feines? Viu sol? Està casat? Té fills? Estima? Li agrada conduir? Ho gaudeix? Gaudeix, en general? Per què es lleva tan d'hora si no ha d'anar enlloc? Té algun lloc on anar? Per què va sempre sol? Va sempre sol? Sabem que coneix gent, però té amics? Quants? Són bons? És bo, ell? O és dolent? Ha comès mai cap pecat? Creu en Déu? Per què hi creu? Si hi creu, què prefereix, el Cel o l'Infern? I més important encara, a on anirà, ell? Li agradaria marxar de vacances? Al Carib, potser, o al Canadà? Li agrada més el fred o la calor? I la pluja, que li agrada? Prefereix els paraigües de braç o els plegables? De color negre o estampats? Quin deu ser el seu animal preferit? I la seva flor preferida? I el seu menjar preferit? I l'hora del dia que li agrada més? És feliç?

Algunes vegades mirem el senyor gras amb barret rodó i bigoti i sacsegem el cap, una mica plens de ràbia davant del que sembla tanta passivitat, tanta indiferència, o tanta deferència.

Altres vegades, fent un slalom que passa per sobre del nas embigotat i per sota de l'ala del barret rodó, aconseguim entrar per la pupil·la de l'home gras i poc a poc arribem al seu cervell. I ens posem a cridar-lo: "Senyor Graaas, on eeets?". I el trobem. El trobem al calaix de la memòria, assegut al terra i jugant amb els records com si fossin peces d'un trencaclosques preciós. I així és com un dia podem veure'l de petit muntat sobre un cavall que pasturava per damunt d'un camp que feia olor a farigola, i un altre dia podem veure'l banyant-se en un riu i fent carreres amb aquells insectes que nedaven fent braça, i un altre dia podem veure'l plantant una palmera que ara vés a saber com deu ser d'alta, i un altre dia podem veure'l passejant a la seva germana agafada de la mà, i un altre dia podem veure'l menjant taronges acabades de collir per ell mateix (que robades eren molt més bones), i un altre dia podem veure'l gronxant-se fins quasi tocar el cel, i un altre dia podem veure'l rient, i un altre dia...

L'home gras del barret rodó i el bigoti viu el present, menjant del passat per alimentar el futur. I és feliç. I si no parla és perquè no té res a dir, i si no somriu és perquè no en té ganes, i quan vulgui alguna cosa ja ho farà saber. I nosaltres no n'hem de fer res, de per què fa tot això.

En realitat no sabem res de ningú.

♫

Moment dolç, el dels diumenges; esperat des del dilluns.

(Aquí, més i millor)

Observació

A vegades, no sempre però a vegades, m'escapo dels dies i me'n vaig a prendre algun cafè sola per algun bar petit de Barcelona. És el meu regal de mi per mi per no ofegar-me. Prendre cafè sol va molt bé, especialment si es fa a Barcelona, perquè és una ciutat on ningú es fixa en ningú i on tothom fa la seva vida sense tenir en compte la dels altres. Menys jo (i algun altre il·luminat escollit més), que sóc de sorprendre'm ràpid i llavors em fixo en tot.

Ara mateix al cafè on sóc, nedant tranquil·lament dins d'un cafè amb llet en tassa grossa i doble, hi ha assegut també un home gran que no crida especialment l'atenció i una colla de directius amb corbata que encara la criden menys. I així, de cop i volta, sense fer cas al xerric de la màquina de cafè ni a la veu neutra del presentador del telenotícies que ningú mira, l'home gran ha començat a cantar amb una veu alta i diàfana una melodia que consisteix a entonar repetitivament un simple "narinonainonaino" (amb totes les lletres, no m'ho invento. Per què m'hauria d'inventar això quan acabo de dir que estic fent campana a l'última classe de la setmana?). Al gra. Els directius amb corbata se l'han quedat mirant un moment i, quan han constatat que a primera vista no sembla ni malalt ni boig (que no és el mateix), han abaixat la vista i han mirat el primer que han trobat que els ajudi a dissimular: un Què! i un 20 Minutos. Que hàbils. 

Ara l'home gran ha deixat de cantar i pica rítmicament sobre la taula amb una cullereta de cafè. S'ha de reconèixer que era millor quan cantava; no porta el ritme a la sang. I els directius continuen buscant coses per fer veure que no veuen el que veuen. 

On volia anar a parar és a que crec que l'home gran troba en el deixar-se anar i cridar l'atenció el que jo trobo en el cafè amb llet i la música jazz que sona al local: energia. I tenia pensat fer una reflexió així mig profunda sobre això, però us he de dir que, estant jo a dintre el bar i mirant per la finestra per trobar les paraules, m'he trobat amb el cap d'un home que s'ha adormit repenjat al vidre, de tal manera que el cap li ha anat caient i relliscant mentre deixava el rastre del caminet en el vidre entelat. I m'he distret, i m'he perdut, i ja no sé ni què volia dir.

Capítol seixanta-cinc: Dies

Llevar-te a les cinc sabent que encara és fosc i probablement plou. Treure't el pijama i vestir-te amb roba d'abric tan freda que no abriga. Mirar l'hora, veure que és tard. Fer-te un got de llet ràpid mentre penses quina música s'adequa més al dia que vols tenir avui. Encertar-la. O no. De tota manera, sortir al carrer amb el volum al màxim i començar a fer camí cap a la parada del bus. Arribar massa d'hora o massa tard, mai a l'hora. Finalment veure que arriba i pujar, buscar un seient doble buit o, en el seu defecte, mirar les cares de la gent per veure qui és menys sospitós i poder seure tranquil·la al seu costat. Intentar dormir infructuosament. Arribar a Barcelona. Pujar al metro, fer transbords. Sortir del metro i veure la llum per primer cop. Al·leluia! Entrar classe i fer veure que estàs atent; tres horetes. Tornar a entrar al metro, tornar a pujar-hi i a fer transbords. Arribar massa d'hora o massa tard, mai a l'hora; haver de córrer o haver d'esperar. Pujar al bus, buscar un seient doble buit o, en el seu defecte, mirar les cares de la gent per veure qui és menys sospitós i poder seure tranquil·la al seu costat. Arribar a Igualada (massa d'hora o massa tard, mai a l'hora; haver de córrer o haver d'esperar el bus que et portarà a casa). Fer feina. Dinar. Fer una mica més de feina o una mica de migdiada; no gaire, perquè a les cinc has d'estar a punt per marxar de casa. Anar cap al centre, potser comprar alguna cosa i anar a treballar. Cangurs. Que no t'agraden els nens, com ho has de dir? Aguantar tres hores, somriure i marxar. Arribar a la parada del bus massa d'hora o massa tard, mai a l'hora; haver d'esperar (ja no corres, ara). Tornar a enfonsar-te en la música que sona forta forta forta. Arribar a casa. Dutxar-te. Fer una altra mica de feina. Sopar. Continuar fent feina fins les (?)h.; tard. Dormir.

Sabent que demà hauràs llevar-te a les cinc sabent que encara és fosc i probablement plou. Treure't el pijama i vestir-te amb roba d'abric tan freda que no abriga. Mirar l'hora, veure que és tard. Fer-te un got de llet ràpid mentre penses quina música s'adequa més al dia que vols tenir avui. Encertar-la. O no. De tota manera, sortir al carrer amb el volum al màxim...

I els caps de setmana, si no estàs morta, anar a matar.

♫

Aprofitaré ara que et gires per donar gràcies al cel.

(Aquí, més i millor)