Observació

A vegades, no sempre però a vegades, m'escapo dels dies i me'n vaig a prendre algun cafè sola per algun bar petit de Barcelona. És el meu regal de mi per mi per no ofegar-me. Prendre cafè sol va molt bé, especialment si es fa a Barcelona, perquè és una ciutat on ningú es fixa en ningú i on tothom fa la seva vida sense tenir en compte la dels altres. Menys jo (i algun altre il·luminat escollit més), que sóc de sorprendre'm ràpid i llavors em fixo en tot.

Ara mateix al cafè on sóc, nedant tranquil·lament dins d'un cafè amb llet en tassa grossa i doble, hi ha assegut també un home gran que no crida especialment l'atenció i una colla de directius amb corbata que encara la criden menys. I així, de cop i volta, sense fer cas al xerric de la màquina de cafè ni a la veu neutra del presentador del telenotícies que ningú mira, l'home gran ha començat a cantar amb una veu alta i diàfana una melodia que consisteix a entonar repetitivament un simple "narinonainonaino" (amb totes les lletres, no m'ho invento. Per què m'hauria d'inventar això quan acabo de dir que estic fent campana a l'última classe de la setmana?). Al gra. Els directius amb corbata se l'han quedat mirant un moment i, quan han constatat que a primera vista no sembla ni malalt ni boig (que no és el mateix), han abaixat la vista i han mirat el primer que han trobat que els ajudi a dissimular: un Què! i un 20 Minutos. Que hàbils. 

Ara l'home gran ha deixat de cantar i pica rítmicament sobre la taula amb una cullereta de cafè. S'ha de reconèixer que era millor quan cantava; no porta el ritme a la sang. I els directius continuen buscant coses per fer veure que no veuen el que veuen. 

On volia anar a parar és a que crec que l'home gran troba en el deixar-se anar i cridar l'atenció el que jo trobo en el cafè amb llet i la música jazz que sona al local: energia. I tenia pensat fer una reflexió així mig profunda sobre això, però us he de dir que, estant jo a dintre el bar i mirant per la finestra per trobar les paraules, m'he trobat amb el cap d'un home que s'ha adormit repenjat al vidre, de tal manera que el cap li ha anat caient i relliscant mentre deixava el rastre del caminet en el vidre entelat. I m'he distret, i m'he perdut, i ja no sé ni què volia dir.