Observació

A vegades els dies són tristos. No per res en especial. No és que hagis dormit malament, ni que faci mal temps, ni que l'autobús no passi a l'hora, ni que hi hagi molta cua al súper. És només que són tristos, que et lleves i sembla que el cel t'hagi de caure al damunt i esclafar-te. I tot així aquesta opció, la de morir esclafat, és la que et sembla millor. 

No hi ha res que pugui arreglar un dia trist. No hi ha una paraula d'ànim, no hi ha una abraçada. Les cançons que sonen en un dia trist només són tristes, i si no ho són t'ho semblen. Els dies tristos estan plens de feina que no vols fer, que has de fer i que no pots fer. Quan algú vol alegrar-te un dia trist el mataries.

Però a vegades hi ha coses... Coses inconcretes, que apareixen de cop i volta. No, espera: són coses inconcretes, sí, però que sempre hi eren i que no havies vist fins llavors.

L'altre dia vaig tenir un dia trist.

Un dia trist i molt temps lliure. I per no quedar-me quieta i posar-me a plorar (perquè ara el meu cos ha decidit tornar-se sensible al món i sento massa de cop, sabeu?) vaig agafar el metro i vaig anar a... I quan estava a la parada de metro de la Vall d'Hebron i baixava per les escales mecàniques vaig veure un anunci que recorria tooots els trams d'escala, que simulava una cinta mètrica groga i que, al·legant les mesures d'emergència, t'exigia que en prenguessis un minut de vàries coses. 

Un minut de nostàlgia. Un minut de calma. Un minut de determinació. Un minut d'oblit. Un minut d'utopia. Un minut d'incertesa. Un minut d'enginy. Un minut de tolerància. Un minut de dissidència. Un minut de risc. Un minut d'imaginació. Un minut de desig. Un minut de paciència. Un minut d'evolució. Un minut de convivència. Un minut de dubte. Un minut de sorpresa. Un minut d'emoció. Un minut d'audàcia. Un minut de no-res. 

Vaig estar moltíssima estona en aquella parada de metro, buscant més minuts. Quan vaig sortir n'havien passat més de quaranta. I el dia ja no era trist.

Quines tonteries que passen, no?