L'home gras del barret rodó i el bigoti no parla mai amb ningú. Es lleva d'hora tot i no tenir cap pressa, se'n va cap a l'oficina que dirigeix i treballa, treballa i treballa. Amb la gent que es troba al seu camí, hi intercanvia les paraules justes: bon dia, tot bé?, si us plau, gràcies, passi vostè primer. És un home educat, el senyor gras; educat però estrany.
Per què no parla? És que no té res a dir? O és que està enfadat, o trist? Per què riu tan poc? Per què fins i tot somriu tan poc? Plora? Ni tan sols a les nits? De què té por? De la foscor? Quin deu ser el seu color preferit? Es compra ell la roba que porta immaculadament neta i planxada? Té dona de fer feines? Viu sol? Està casat? Té fills? Estima? Li agrada conduir? Ho gaudeix? Gaudeix, en general? Per què es lleva tan d'hora si no ha d'anar enlloc? Té algun lloc on anar? Per què va sempre sol? Va sempre sol? Sabem que coneix gent, però té amics? Quants? Són bons? És bo, ell? O és dolent? Ha comès mai cap pecat? Creu en Déu? Per què hi creu? Si hi creu, què prefereix, el Cel o l'Infern? I més important encara, a on anirà, ell? Li agradaria marxar de vacances? Al Carib, potser, o al Canadà? Li agrada més el fred o la calor? I la pluja, que li agrada? Prefereix els paraigües de braç o els plegables? De color negre o estampats? Quin deu ser el seu animal preferit? I la seva flor preferida? I el seu menjar preferit? I l'hora del dia que li agrada més? És feliç?
Algunes vegades mirem el senyor gras amb barret rodó i bigoti i sacsegem el cap, una mica plens de ràbia davant del que sembla tanta passivitat, tanta indiferència, o tanta deferència.
Altres vegades, fent un slalom que passa per sobre del nas embigotat i per sota de l'ala del barret rodó, aconseguim entrar per la pupil·la de l'home gras i poc a poc arribem al seu cervell. I ens posem a cridar-lo: "Senyor Graaas, on eeets?". I el trobem. El trobem al calaix de la memòria, assegut al terra i jugant amb els records com si fossin peces d'un trencaclosques preciós. I així és com un dia podem veure'l de petit muntat sobre un cavall que pasturava per damunt d'un camp que feia olor a farigola, i un altre dia podem veure'l banyant-se en un riu i fent carreres amb aquells insectes que nedaven fent braça, i un altre dia podem veure'l plantant una palmera que ara vés a saber com deu ser d'alta, i un altre dia podem veure'l passejant a la seva germana agafada de la mà, i un altre dia podem veure'l menjant taronges acabades de collir per ell mateix (que robades eren molt més bones), i un altre dia podem veure'l gronxant-se fins quasi tocar el cel, i un altre dia podem veure'l rient, i un altre dia...
L'home gras del barret rodó i el bigoti viu el present, menjant del passat per alimentar el futur. I és feliç. I si no parla és perquè no té res a dir, i si no somriu és perquè no en té ganes, i quan vulgui alguna cosa ja ho farà saber. I nosaltres no n'hem de fer res, de per què fa tot això.
En realitat no sabem res de ningú.
Potser la gent que està al costat de l'home gras del barret rodó i el bigoti, necessita de tant en tant una paraula. Un somriure. Un record. Alguna cosa que surti del cor de l'home gras. Potser necessiten que per una vegada sigui l'home gras el que faci un slalom al seu món i al seu mutisme. Potser necessiten sentir una paraula amable i no un judici.
ResponEliminaPotser les persones que s'estimen a l'home gras del barret rodó i el bigoti, no se senten estimades per ell.
Potser s'han cansat de l'home que viu en el seu món tancat.